Les sòlides maragallades

Les sòlides maragallades

Pasqual Maragall Badia Bellmunt Brugué Fuster NeloJaume Claret expressa en la presentació del llibre “Pasqual Maragall. Pensament i acció” (La Magrana) que “tothom té el seu propi Maragall i en preserva una imatge determinada lligada a un fet, una declaració o un moment“, i seguidament afegeix amb encert que “la memòria tendeix sovint a confondre els contorns fins a construir records nous, no sempre precisos quan no inexactes“. En el meu cas personal, la distància generacional amb el personatge imposa un record injustament recent de la seva presència pública, cada cop menys política i, per contra, més aviat enfocada a una activitat igualment avantguardista però d’una naturalesa totalment diferent. El paral·lelisme de la seva situació amb la del meu avi -ja traspassat-, i l’oportunitat de conèixer-lo i de tractar-lo alguna vegada en el meu racó natal de l’Empordà fan que el meu Maragall -en paraules de Claret-, sigui molt més tendre i humà que no pas polític o institucional, almenys pel que fa a la meva experiència directa.

Insistir en aquesta dimensió, però, seria injust i parcial com ho seria quedar-se solament amb els quinze dies dels Jocs Olímpics de 1992, o amb la batalla de l’Estatut, o amb el militant antifranquista vinculat al FOC. Totes aquestes són peces d’un mosaic molt complex i plural, que intenten recompondre amb encert i amb una clara vocació acadèmica Jaume Badia, Jaume Bellmunt, Quim Brugué, Joan Fuster-Sobrepere i Oriol Nel·lo en aquest interessantíssim llibre publicat per la Magrana i impulsat per la Fundació Catalunya Europa.

El passat és ara

Els dos elements més destacables de la naturalesa de l’acció i el pensament de Pasqual Maragall són, segurament, la seva solidesa i el seu caràcter anticipatori. La solidesa del personatge contrasta amb la caricaturització interessada de les seves maragallades, però la realitat és que ens trobem al davant d’una persona altament formada i tècnicament experta, concretament, en estudis urbans. Entomà l’alcaldia de Barcelona amb un lideratge polític que anà consolidant durant els primers anys de mandat però també amb una idea molt clara de com ha de funcionar una ciutat. De fet, l’any 1979 va haver d’escollir entre continuar amb la seva vocació acadèmica i intel·lectual -en aquell moment estava impartint un seminari sobre economia urbana a la universitat Johns Hopkins de Baltimore- o, per contra, tornar a Catalunya per endinsar-se en el món de la política activa, en el qual es mantingué en la primera línia durant una bona colla d’anys.

Maragall, però, no va ser un polític ordinari. Profundament heterodox en termes polítics, ideològics i relacionals, destacà -i ho podem dir ja amb una certa perspectiva- pel caràcter anticipatori de moltes de les seves reflexions i actuacions. Aquest fet naixia d’una intuïció envejable però també de la voluntat d’anar sempre més enllà, sempre una passa per davant de la resta. Això va ser motiu d’incomprensió o directament de rebuig per part d’alguns dels seus contemporanis, però també de seducció, d’il·lusió col·lectiva i d’esperança de canvi al voltant del lideratge d’aquest homenot. En tot cas, i així es manifesta al llarg del llibre, poc en Maragall era improvisat o desmanegat, sinó fruit d’una sedimentació política i intel·lectual que cristal·litzà en tot un corpus teòric i pràctic d’una coherència interna molt notable, malgrat el pas dels anys.

Algunes de les seves sortides més sonades -el famós 3%– s’han mostrat encertades temps després, i molts dels seus postulats, plenament vigents. Us recomano que llegiu l’obra que ens ocupa per repassar el que pensa Maragall sobre el fet urbà, els serveis públics, la relació entre les institucions i la ciutadania -abans que existís la nova política– o sobre un optimisme potser excessiu, i en tot cas, comprensible per l’època, en relació a la construcció europea i a l’albada d’un món format per societats obertes i plurals.

El futur és Maragall

Quin és el llegat que ens deixa Pasqual Maragall, i quins són alguns dels fils que podem estirar en termes d’acció política de progrés a la Catalunya i a l’Europa d’avui?

  1. Una agenda de devolution al món local. La ciutat no és només “el contenidor on la humanitat diposita els seus problemes“, sinó que “del govern de les ciutats neixen també les solucions, gràcies al seu coneixement del territori, a la seva proximitat als ciutadans […]“.
  2. L’escola i el barri com a elements cabdals per a la cohesió social, i prioritats polítiques primeres per a la reducció de les desigualtats i la consecució de més benestar i progrés.
  3. Una concepció republicana de la societat, concebuda com “una lluita constant contra les concentracions de poder econòmic i polític“, que s’allunya tant de la planificació estatocèntrica com de les lliures i desregulades disposicions del mercat.
  4. Una política democràtica que desbordi els estrets marges dels partits polítics per construir quelcom més obert, més plural, i que es reflexi també en una nova manera d’entendre la relació entre les institucions i la gent. Les persones no com a clients, o suplicants, sinó com a ciutadans. Una nova governança.
  5. Un nou lideratge empàtic i relacional que creu en les esperances col·lectives i en la força del conjunt més que no pas en els messianismes de cap tipus.
  6. Un equilibri virtuós entre el desenvolupament de les forces productives i la iniciativa privada amb un fort lideratge d’allò públic al servei de l’interès general, aliança necessària per a realitzar grans transformacions.
  7. Una nova manera d’entendre la identitat de forma inclusiva, complexa i que es pot il·lustrar amb la idea dels “cercles concèntrics” que no s’exclouen entre sí. La pàtria com a punt de partida i no d’arribada.
  8. Una catalanitat indiscutible alhora que irreductible a definicions nacionals de cap tipus, i en la qual la part conté el tot -o la teoria de l’Empordà-.
  9. Una vocació federal per a Espanya que es resumeix en la idea de “unió en llibertat“, però amb la intuïció agudíssima que sense aquesta segona no pot existir aquella primera.
  10. Una Europa que ha de ser el nou Estat, vertebrada per una xarxa de ciutats, i agrupades al seu torn per unes euroregions que transcendeixin els actuals Estats-nació.

Font de la foto: Fundació Catalunya Europa

Tres títols en el centenari de la revolució russa

Tres títols en el centenari de la revolució russa

Enguany se celebra el centenari de la revolució russa (1917-2017), un procés polític que passà per diverses fases i que tingué com a principals episodis el derrocament del règim tsarista (febrer) i la formació d’un govern provisional, i posteriorment la presa del poder per part dels bolxevics (octubre) i l’inici de la construcció del nou estat soviètic. Malgrat els posicionaments antagònics de les diferents escoles historiogràfiques al respecte, hi ha un consens unànime en entendre que el triomf de les tesis bolxevics va ser un esdeveniment que marcà la història del segle XX i que encara cueja en ple segle XXI.

Són molts els llibres que s’han escrit sobre el tema, i entre aquests destaca segurament la monumental història de la revolució russa en 14 volums del britànic Edward H. Carr, o la premiada amb el Nobel de literatura Svetlana Aleksiévich i el seu genial “la fi de l’homo sovieticus“, que és més un exercici psicològic i periodístic que no pas històric sobre l’URSS i la narració del que ella anomena microhistòries d’una gran utopia. Per la ingent quantitat de tinta que s’ha vessat sobre el tema, he esmentat dos títols de referència que són, malgrat tot, inevitablement aleatoris.

Un xic més fàcil és realitzar una selecció dels llibres publicats aquest any amb motiu de l’efemèride. Concretament us proposo un diàleg entre tres títols molt concrets, i per aquest ordre: “la revolución rusa: la fábrica de una nueva sociedad“, de María Teresa Largo Alonso (Catarata), “breve historia de la revolución rusa“, de Mira Milosevich (Galaxia Gutenberg) i “el siglo de la revolución: una historia del mundo desde 1914“, de Josep Fontana (Crítica).

Són tres llibres d’ambició diferent, escrits des de perspectives ideològiques diverses i que donen força joc si el lector els vol fer dialogar entre ells. Largo Alonso en la revolución rusa es cenyeix a repassar el període estricte de la revolució i els seus primers passos (1917-1921), amb un to força asèptic i de vocació bàsicament descriptiva. El més interessant de les 192 pàgines és l’entradeta dedicada al paper del feminisme, d’una banda; i el capítol sencer consignat al cinema, de l’altra. En aquell primer posa en valor els avenços de la dona en els primers anys de la revolució, i explica a tall d’anècdota que Aleksandra Kollontái es convertirà en la primera dona de la història en ocupar una cartera ministerial. En el capítol titulat “la difusión de la revolución: komintern y cine” fa un interessant repàs de l’ús del llenguatge audiovisual com a instrument de propaganda però també de les novedoses tècniques cinematogràfiques que neixen a Rússia i que seran molt rellevants des d’un punt de vista artístic.

El segon títol que us recomano és breve historia de la revolución rusa, de la politòloga de nacionalitat sèrbia Mira Milosevich. El seu propòsit no és estudiar l’esclat de la revolució i les seves conseqüències immediates, sinó que analitza el fenomen com un cicle -inacabat- de cent anys, portant-nos des de la Rússia prerrevolucionària fins al règim de “democràcia sobirana” de Vladimir Putin. Al llarg de tot el llibre està present l’agut anàlisi d’una politòloga -és especialment destacable com descriu l’evolució de les característiques del règim polític al llarg dels anys- enfront de l’erudició bibliogràfica de base documental de l’historiador, malgrat -avís per a navegants!- la perspectiva d’anàlisi és profundament antibolxevic i de base liberal-conservadora.

A l’altre extrem de l’arc ideològic se situa el darrer fill del mestre Josep Fontana, que ha titulat “el siglo de la revolución: una historia del mundo desde 1914“. Si el llibre de Largo Alonso se cenyia a Rússia entre els anys 1917-1921 i Milosevich, per la seva banda, amplia l’ambició de l’obra des d’un punt de vista temporal (1917-2017); Fontana es proposa explicar la història del món desde 1914 sense treure un ull del que passa a l’URSS. És més, quasi l’explica a partir de l’URSS. Tot i que la qualitat de les seves pàgines és excel·lent, el format s’assembla molt a la celebradíssima Posguerra, una historia de Europa desde 1945 de Tony Judt, que personalment considero insuperable. En tot cas, la simpatia de Fontana cap al que ha significat l’URSS -més enllà del caràcter autoritari del règim, és clar- és palpable al llarg de les 800 pàgines del llibre.

Són, en definitiva, tres títols recents amb la revolució soviètica com a tema central -el d’en Fontana és més singular, en aquest sentit- que resumeixen alguns dels debats en relació al passat -com ara si la presa del poder per part de Lenin va ser una revolució o bé un cop d’estat, o sobre l’abast dels encerts en relació als punts foscos de la revolució-, però també deixen oberts alguns interrogants de present. Malgrat que estigués basat en el terror, l’anomenat socialisme real era una amenaça per a les elits occidentals, que acceptaren el consens socialdemòcrata per temor a una possible revolució social. Quan l’URSS es desmorona i el capitalisme es queda sense alternativa, la reconquesta del poder polític, social i cultural per part de les forces conservadores ha acabat desembocant en l’actual situació de crisi i desigualtat galopant que patim avui. És irònic que la distopia interna que significà l’URSS fos útil externament, per als països capitalistes, en el bastiment del model polític i econòmic més just de la història de la humanitat.

I per últim, acabo amb unes línies relatives a l’actual situació de Rússia. Milosevich hi aporta molta llum, en aquest sentit. La politòloga defensa que el règim de Vladimir Putin és una barreja de l’herència tsarista, d’una banda; i de la soviètica, de l’altra. El prejudici que Rússia només podrà ser governada amb un cert grau de centralisme autoritari prové d’ambdues tradicions, i el president rus amaneix aquesta creença amb una bona dosi de valors tradicionals i una política exterior cada vegada més agressiva i en defensa del propi espai vital, que l’autora titlla de procés de reimperialització. L’URSS significà per a molts russos un període de grandesa nacional, i segurament per aquesta raó no és casual que Putin declarés una vegada que “el qui vulgui el renaixement de l’URSS no té cap, però el que no lamenti la seva desintegració no té cor“.

 

Un nou tomb en l’hegemonia del catalanisme

Un nou tomb en l’hegemonia del catalanisme

Per nosaltres el millor catalanisme és el que representem,
provinent de la tradició del catalanisme de les esquerres,
tan legítima, com a mínim, com la que ens ha governat fins ara
-com a mínim-!

Pasqual Maragall, discurs d’investidura (2003)

 

Artur Mas va pronunciar una cèlebre conferència a la primavera del 2008 on presentava el projecte de CDC com la casa gran del catalanisme. L’expresident de la Generalitat apel·lava a tot aquell elector “que se senti catalanista i aposti per la defensa del projecte de Catalunya“. En la mateixa línia, parlava d’agrupar gent “que tingui com a prioritat la construcció del país”.

Aquest discurs de nation building, sense més articulació ideològica que el nacionalisme clàssic, era semblant al que practicava tradicionalment Jordi Pujol en el transcurs de la seva -llarga- presidència. Els seus referents eren Prat de la Riba i Francesc Macià, arquitectes ambdós de les institucions d’autogovern -un, de la mancomunitat; l’altre, de la Generalitat republicana-. Pujol es presentava així com el seu hereu, com l’home que també actuava com a “constructor” del país, aquesta vegada després dels obscurs anys del franquisme.

Pujol evitava parlar, en canvi, de Francesc Cambó o de Lluís Companys. Els dos líders eren també destacats personatges històrics del catalanisme polític, però tenien una tara important per al fundador de CDC: eren dues figures altament ideologitzades. Mentre que Prat o Macià s’havien convertit en símbols que transcendien els signes ideològics, gaudint de més transversalitat, Cambó i Companys estaven altament significats -a la dreta el primer, i el segon a l’esquerra-.

L’habilitat de CDC fou precisament aquesta: erigir-se com a únics representants dels interessos dels catalans com a nació. Tant se val si hom era democristià, socialdemòcrata o liberal. La supervivència de Catalunya, en abstracte, no hi entén d’etiquetes. En aquest context, qualsevol projecte que intentés ideologitzar l’espai públic era titllat de botifler, centrat en dividir els catalans entre esquerres i dretes en lloc de preocupar-se per remar junts com a país. La casa gran del catalanisme no suposava, doncs, res de nou. L’ocurrència de Mas era una nova expressió de la vella idea pujolista de la defensa prioritària de la pàtria com a quelcom desideologitzat i quasi prepolític.

Aquest sòl teòric va significar durant molts anys la reivindicació de les institucions d’autogovern com a instrument de construcció nacional, i de preservació de les “essències” de Catalunya -llengua, cultura, tradicions- a partir d’unes pràctiques pactistes i de caràcter regionalista amb l’Estat espanyol. Tot plegat va funcionar molt bé en termes electorals fins a l’arribada del procés sobiranista, que sorgí com a resposta a la laminació de l’Estatut però que es combinà, alhora, amb un malestar social produït per la recessió econòmica i també amb una forta crisi democràtica i de representació. Sense aquests nous elements no s’entendria que la independència, en molt pocs anys, passés de la marginalitat política a la centralitat en el tauler de joc.

En aquest context, CDC ha hagut de superar en primera instància -si és que ho ha fet del tot- la desconfiança que genera entre una part de l’electorat per les seves discutibles credencials independentistes. El que no és capaç de modificar, tot i constituint un nou partit, és el seu paper cabdal en la construcció i el manteniment d’un règim polític que una majoria de catalans -i ells mateixos-, ara, volen enderrocar. Tampoc acaba d’entendre’s que els teòrics representants de l’ordre s’apuntin a fer la revolució, si em permeteu la caricatura. Tot això els ha agafat a contrapeu.

Tot i així, podríem acceptar que aquestes dificultats han estat superades. Per què, però, CDC no tornarà a convertir-se en el gran projecte hegemònic del catalanisme polític? Doncs segurament perquè el discurs majoritari ha canviat de signe. S’ha ideologitzat força. Els nous independentistes defugen del nacionalisme clàssic, de la idea de “salvar” la nació en abstracte. La bandera no dóna de menjar, ni apodera a la ciutadania.

Quan el discurs majoritari del catalanisme passa de cavar trinxeres en defensa de les essències nacionals a presentar-se com un projecte de canvi social i de ruptura democràtica, CDC pateix i es descol·loca. Els obliga, per primera vegada en la seva història, a situar-se en uns eixos que transcendeixen l’enganyós “a favor de Catalunya” / “en contra de Catalunya” -en el qual, tradicionalment, ells es presentaven com el mascaraó de proa del primer bàndol-.

La candidatura de Junts pel Sí ha suposat el darrer intent d’operar a partir d’aquesta lògica -la de la casa gran-, però lluny de consolidar CDC i d’afermar-la al centre del nou moment polític, l’ha acabat arrossegant cap a posicions més pròpies de l’espai d’Esquerra Republicana, que és qui millor situada està per interpretar i vehicular les noves demandes del catalanisme d’avui. A diferència dels convergents, ERC no ha estat vinculada a la construcció del règim del 78 -ans el contrari-, i els seus postulats ideològics coincideixen força amb els nous anhels de canvi social i d’aprofundiment democràtic que comparteixen molts catalans.

Els republicans hauran de pugnar també, però, amb un nou espai polític, el dels comuns. Els d’Ada Colau i Xavier Domènech han entès perfectament que un projecte polític guanyador a Catalunya ha de tenir, com a mínim, un peu posat en el catalanisme. El PSC l’havia tingut en el seu moment quan va guanyar la Generalitat -recordeu Maragall-, i precisament l’expulsió del partit de la seva ala més catalanista els ha conduït, a Catalunya, a la marginalitat política. Veurem qui guanyarà la partida.

El cas és que tots els moments fundacionals al nostre país han estat pilotats pel catalanisme polític, sigui de signe progressista o de tall conservador. Prat de la Riba, de la Lliga, construí la Mancomunitat. Francesc Macià féu el mateix amb la Generalitat republicana, des de l’esquerra. Altre cop per la dreta, Jordi Pujol dirigí la recuperació de les institucions d’autogovern durant la transició. Si fem cas d’aquest moviment pendular, ara que potser estem a les portes d’un nou procés constituent, sembla que li torna a tocar al catalanisme progressista. Els d’Oriol Junqueras, en aquest sentit, estan més forts que mai.

En tot cas, una cosa està clara: l’hegemonia del catalanisme ha tornat a donar un tomb cap a idees avançades i de progrés. El principal argument per defensar l’Estat propi és avui l’obtenció de les eines necessàries per a construir un règim de benestar de primer nivell, i no pas per protegir la nació d’agressions externes. Al final, la casa gran del catalanisme acabarà sent ERC i les seves possibles confluències, amb un accent menys nacionalista i molt més democràtic i social. El pol de l’anomenada “esquerra nacional” està prenent múscul.

Comunicació política aplicada al debat per al #FòrumVives

Comunicació política aplicada al debat per al #FòrumVives

La setmana passada la Mar Llambí i un servidor vam participar en la VII Trobada de representants dels i les estudiants de la Xarxa Vives d’Universitats, una entitat que agrupa la vintena de centres universitaris de parla catalana. Durant uns quants dies, al #fòrumvives -la UdG vam ser els amfitrions- van realitzar diferents tallers i activitats, i una d’aquestes va ser la formació en comunicació política aplicada al debat. Als participants els hi interessava especialment per la tasca que realitzen de representació estudiantil.

La Mar va fer una exposició molt interessant basada en tècniques de comunicació no verbal, i jo vaig centrar-me en la verbal, l’estratègia i la construcció de discurs des del punt de vista de la comunicació política. Emmarcar el discurs (framing), explicar una història (storytelling), un relat que emocioni -sense creuar la fina línia que condueix a la demagògia o a l’histrionisme-, escollir les paraules adequades -i significar-les segons el nostre interès- o donar-li la volta als conceptes de l’adversari són alguns dels elements que vaig intentar transmetre.

Tot plegat -així ens ho van demanar- amb exemples i casos reals. Per si us és d’interès, alguns dels materials que vaig utilitzar van ser fragments del no pensis en un elefant (George Lakoff), el discurs de Gordon Brown defensant el NO al referèndum d’Escòcia -un speech brillant des del punt de vista de la comunicació política- o els duels entre Pablo Iglesias i Mariano Rajoy al Congrés. De fet, això últim va inspirar el darrer article que he publicat en aquest mateix blog!

Us recomano també que us fixeu en les preguntes dels estudiants, però molt especialment també en la intervenció de la Mar. De tot el que va explicar, em quedo amb l’anàlisi no verbal del debat a quatre en motiu de les últimes eleccions generals. Aquí us ho deixo!

Entre Iglesias i Rajoy, em quedo amb Rajoy

Entre Iglesias i Rajoy, em quedo amb Rajoy

Imaginem-nos a Plaça Catalunya durant el maig del 2011. Enmig de les tendes dels indignats, s’ha instal·lat provisionalment una petita tarima des d’on diferents persones i col·lectius projecten els seus al·legats polítics i socials. A primera fila, els activistes més compromesos -els que no han tornat ni un dia a dormir a casa seva- s’ho miren amb l’orgull de l’organitzador, del que sent que la celebració d’aquella assemblea es duu a terme gràcies al seu treball diligent i incansable.

Una noia somrient és la primera a parlar. Deu tenir uns vint anys escassos, lluu un pírcing al nas que li queda realment bé i desplega una oratòria molt eficaç. Es queixa de les taxes universitàries, que provoquen l’abandonament prematur dels estudis superiors a milers i milers de joves. Quan acaba el seu parlament, rep l’aplaudiment de tots els assistents.

El següent a prendre la paraula és un home negre, d’entre 40 i 50 anys, que explica amb un accent afrancesat que va arribar a Barcelona fa aproximadament una dècada. Des de llavors, diu, ha sobreviscut gràcies a feines precàries i sense contracte. Ja fa un parell d’anys, però, que depèn de Càritas tant per menjar com per vestir-se. Amb l’esclat de la crisi el seu ja migrat nivell de vida ha caigut en picat.

Al costat de Baakir -aquest és el seu nom- s’asseu un home barbut i amb ulleres d’uns 60 anys. És discret i té cara de bonàs. Vesteix americana i corbata, i desentona aquí com ho faria Sid Vicious interpretant una peça de Mozart. Visiblement incòmode, i pensant que està a Barcelona, inicia una dissertació sobre el teixit empresarial vinculat a les TIC, que a la ciutat comtal es troba en expansió. En acabar -després d’espolsar-se amb angúnia els pantalons, que en contacte amb el terra s’han embrutit-, informa sobre el seu nom: Mariano Rajoy.

Segurament, els indignats que assistirien a aquesta ficcionada escena amb el president del govern espanyol experimentarien unes sensacions similars a les que senten els Diputats del PP al veure Pablo Iglesias a la tribuna del Congrés. Però n’hi ha més: els procediments, el llenguatge i les pràctiques pròpies de l’activisme xoquen tant amb Rajoy i amb el món de la política institucional com aquest món mateix, l’institucional, col·lisiona amb Iglesias i amb tot el que Iglesias representa.

Els codis que tenim interioritzats en relació a les dinàmiques formals i informals del debat parlamentari li confereixen una certa aura de sensatesa i de sentit comú, a Rajoy, quan actua en aquest escenari. Pablo Iglesias, en canvi, apareix com un outsider. És un ocell que vol nedar, que s’ha vist llançat dels carrers a la política convencional. Expressat d’una altra manera: la irrupció de la formació morada a les institucions els duu a camp contrari. Rajoy, en canvi, juga a casa. I això es nota.

La lògica populista vs la lògica de la representació

En els debats parlamentaris es veu clarament el sòl discursiu i ideològic que trepitgen ambdós líders polítics. D’una banda, Pablo Iglesias s’erigeix com l’encarnació de la gent -versió postmoderna del poble-, i traça una visió binària, maniquea, de la societat: nosaltres, els bons; ells, els dolents. El 99%, el poble; contra l’1%, la casta. Per exemple, en el primer dels dos debats d’investidura, el líder de Podem inicia la seva intervenció amb un “nuestra gente es la gente corriente“, i tot seguit enumera els diferents perfils que corresponen a la gente corriente que ell vol reivindicar. Aquí hi engloba pràcticament a tothom, i només n’exclou a superrics, corruptes i poderosos.

Rajoy, després de recordar que ha obtingut 8 milions de vots, el respon amb una dosi de sàtira molt interessant: “oiga, a usted le votan estudiantes, abuelos, obreros, catedráticos, autónomos, comerciantes […]. Y a los demás, quienes nos votan? [Solo] los ricos? o gente despistada?“. Seguidament apunta una frase que contrasta clarament amb la diatriba d’Iglesias: “hay gente para todos los gustos y gente con gustos distintos. Nadie tiene el patrimonio de la gente“. Amb aquesta sentència, Rajoy defuig de la lògica populista i manifesta una idea de comunitat política de tall nítidament liberal. El poble és, per al líder del PP, una agregació d’individus iguals i lliures que emeten preferències diverses, les quals seran representades a les cambres legislatives mitjançant persones escollides a tal efecte.

Aquesta observació sembla molt raonable per a l’espectador, que veu per la televisió una sala amb 350 persones que surten d’unes eleccions on hom hi ha participat -i que desenvolupen una sèrie de ritus que reforcen la idea de representació, i més important, de representativitat-. Iglesias, a la seva, i després de ser reprès per qualificar als Diputats de “delinqüents”, declara que “me debo al honor de mi patria y de los ciudadanos de este país, no al honor de esta cámara“. Aquí, doncs, torna a situar-se en una lògica populista de menyspreu a l’òrgan representatiu, que hipotèticament està segrestat per una casta pseudomafiosa que no encarna, realment, la voluntat popular.

Rajoy, en canvi, reconeix la condició de representant fins i tot al líder de Podem, malgrat ser el dimoni per a molts dels membres del PP. Fixeu-vos què li diu a Iglesias en un moment del primer debat d’investidura: “si me hubiera presionado algun rico me tendría exactamente igual, sin cuidado, que si lo hiciera usted […]. [Bueno], le haría más caso a usted porque es Diputado, y representante de la soberanía nacional“.

Ambdós juguen, doncs, amb les cartes sobre la taula. Però per què sembla més sensata i raonable l’observació de Rajoy que les de Pablo Iglesias -sempre en el marc del debat sobre la representació política-?

Què n’hi ha del no nos representan?

Aturem-nos un moment per detectar les forces de fons que es situen en la gènesi del projecte polític de Podemos. Segurament podrem convenir que la formació morada neix de la indignació ciutadana en contra del sistema polític i dels seus gestors en aquests anys de crisi, una indignació que esclata el mes de maig del 2011 a les places d’arreu d’Espanya. Moltes eren les consignes que s’hi llançaren, però crec que és especialment rellevant el “no nos representan“. Aquest lema, a parer meu, sintetitza molt bé el sentiment compartit per molts ciutadans que van veure amb bons ulls l’aparició del 15M.

Doncs bé, què fa Podemos, que es declara hereu del moviment que alçava pancartes amb aquesta inscripció? Si el no nos representan significa que el poble no és representable, això vol dir que tampoc ho és per la formació morada. “Nuestros sueños no caben en vuestras urnas“, dèien. Encara que aquestes urnes s’omplin de paperetes amb la cara d’Iglesias. Ens estem referint, doncs, a una lògica que s’escapa de la democràcia representativa. Si acceptem això, Podemos s’hauria equivocat al transformar-se en partit polític i en abdicar de la defensa d’altres tipus d’institucionalitats -més basades en la democràcia directa-, així com de l’activisme de carrer com a pràctica exclusiva.

D’altra banda, si acceptem la lògica de la representació, el no nos representan no treu als polítics la condició de representants, però sí la de representatius. És a dir, aquests polítics que diuen representar-nos, ho fan formalment, però no efectivament representación real ya! podríem cridar-. Com que els polítics actuals -el PPSOE– no són prou representatius, esperarem que arribin altres polítics que ens representin millor. Aquesta segona interpretació tampoc li acaba d’anar bé, a Podemos. Que el PP segueixi guanyant les eleccions generals vol dir que el partit de Rajoy ho deu ser una mica, de representatiu, i en tot cas, una mica més que la formació liderada per Iglesias, concretament en tres milions de vots de diferència.

Això Rajoy ho entén molt bé, i -murri i fent un xic de trampa- es refereix en aquest sentit a la manifestació de rodea el Congreso. Aquesta convocatòria es va dur a terme per primer cop abans que Podemos entrés al Parlament, però durant la darrera sessió d’investidura es va tornar a convocar, ja amb els d’Iglesias asseguts al Congrés. Diu Rajoy: “Antes, cuando usted no estaba aquí, pues los que estábamos, no les representábamos, y entonces era lógico que salieran [la gente a la calle]. Pero significa esto que los que van a salir a la calle no se sienten tampoco representados por usted, señor Iglesias?“.

Mariano Rajoy, amb el seu discurs, aconsegueix dues coses: d’una banda, arrossega Pablo Iglesias al terreny d’allò convencional, i implícitament està manifestant que si els polítics són casta, Iglesias -que ocupa un escó al Congrés dels Diputats-, també ho és. De l’altra, li recorda que si Podemos ha entrat en el joc de la democràcia parlamentària, ho ha de fer amb totes les seves conseqüències, i aquestes són que la formació morada té al darrere cinc milions de vots, però el PP en té vuit -qui pot parlar millor del que vol la gente?-. Rajoy està encotillant a Iglesias, hàbilment, en la lògica de la representació, on el líder conservador té les de guanyar.

Els límits de la representació

La lògica aparentment aclaparadora de Rajoy també presenta problemes. El primer de tot és que el Partit Popular està governant el país havent obtingut el 22,5% dels vots sobre el total del cens, és a dir, més del 75% dels espanyols -3 de cada 4- no han manifestat la determinació d’ésser governats pel PP. Amb aquestes xifres, no és un xic difícil aparèixer com a inqüestionables representants dels desitjos de la ciutadania?

D’altra banda, els partits polítics, que són els que contribueixen a la formació i a la manifestació de la voluntat popular -cito literalment la Constitució- generen molta desconfiança entre la població. De l’1 al 10, els ciutadans puntuen als partits amb un 2’88 (CIS, juliol 2016), i només superen als bancs (2’60) en crèdit ciutadà. El Parlament, que és l’òrgan de representació per excel·lència, també suspèn (3’79). No és atrevit afirmar sense fissures, doncs, que el Congrés dels Diputats és la viva imatge de la voluntat ciutadana?

Aquestes dades relatives a l’opinió pública expliquen, en part, l’auge de Podemos. Però són relativament fràgils i de caràcter provisional, ja que no seria teòricament impossible que els indicadors abans exposats es capgiressin completament d’un dia per l’altre. El discurs de Rajoy té límits més sòlids, intrínsecs en el sistema de democràcia representativa, com ara les motivacions i l’abast del vot, la inexistència de mecanismes ideals de control ciutadà i de rendiment de comptes, o la impossibilitat de realitzar un plebiscit quotidià que adeqüi la composició parlamentària a l’opinió pública del moment.

La conclusió de tot plegat, doncs, és que els dos sòls teòrics subjacents en el discurs d’un i altre líder polític presenten problemes, però els procediments, les pràctiques i els llenguatges institucionals sota els quals s’expressen confereixen un clar avantatge de partida a Rajoy. Disputar l’hegemonia ideològica de la representació -o més concretament, de la representativitat- contra i en l’escenari del Congrés dels Diputats, físicament i metafòrica, és com parlar de les polítiques de promoció de les TIC en una assemblea del 15M.

És per aquesta raó i en aquest context que, entre Iglesias i Rajoy, ens quedem amb Rajoy.

Font de la Foto: Flickr (La Moncloa)

Les cúpules dels partits, reforçades pel Tribunal Constitucional

Les cúpules dels partits, reforçades pel Tribunal Constitucional

Fa uns quants anys que el prestigi dels partits polítics està sota mínims. En les enquestes de confiança en les institucions, que confeccionen els centres d’estudis d’opinió, les formacions polítiques en surten molt mal parades. Sense anar més lluny, l’última dada que tenim (CIS, juliol 2016) és devastadora: de l’1 al 10, els ciutadans puntuen als partits amb un 2’88. Només els bancs (2’60) generen més desconfiança entre la ciutadania.

Aquesta realitat respon a múltiples causes, però el que aquí ens interessa és entrar en el debat sobre el seu funcionament intern. Les darreres dades que tenim al respecte són una mica antigues (2005), però això encara reforça més l’argumentació que segueix a continuació. Molt abans de la crisi econòmica, del 15M i de la repolitització de la societat espanyola, només un 18% dels ciutadans pensaven que els partits polítics funcionen de forma democràtica. Alhora, més d’un 65% dels enquestats declaraven que els partits ofereixen poques instàncies de participació. Res ens fa pensar que aquesta realitat hagi canviat, és més, tot indica que aquestes percepcions es mantenen igual o pitjor.

En aquest context de desafecció generalitzada, ha aparegut recentment una Sentència del Tribunal Constitucional on, per primer cop, s’estableix la limitació del dret a la llibertat d’expressió per als militants dels partits polítics. En relació a això, s’explicita també una mena d’exigència de fidelitat que pot tenir conseqüències en l’esfera pública catalana i espanyola. És a dir, s’estableix una doctrina constitucional que va en una línia diametralment oposada a la voluntat i als anhels d’una majoria ciutadana, que reclama més democràcia interna i menys poder per a les cúpules dels partits. Què ha passat exactament? Quines són les perversions d’aquesta resolució judicial?

La Sentència

El cas concret que ha provocat aquest gir en la doctrina és el d’una militant del PSOE d’Oviedo que va publicar dues dures cartes al diari “La Nueva España” (2006). En aquestes epístoles, l’afiliada criticava iradament -i amb un to un xic insultant- la decisió del partit de suspendre les primàries per escollir l’alcaldable socialista en les eleccions municipals de l’any següent. A partir d’aquí, el PSOE aplica els seus Estatuts i acaba sancionant a la díscola amb una expulsió temporal de 20 mesos, al·legant que amb els seus escrits havia soscavat la imatge dels càrrecs públics i institucions socialistes, i que havia actuat en contra d’una decisió vàlidament acordada pels òrgans del partit.

Quan el cas arriba al Tribunal Constitucional, es tracta del típic escenari de col·lisió de dos drets fonamentals: el de la llibertat d’expressió de l’afiliada (art. 20.1.a CE), d’una banda; i el de defensa dels interessos del partit (art. 22 CE), de l’altra. Els magistrats donen la raó, finalment, al PSOE. La rellevància de l’assumpte és que, per primer cop, els jutges no se centren només en les qüestions formals, sinó que entren al fons de la qüestió. I quan hi entren, generen jurisprudència a favor dels partits polítics. Què significa, això?

Fins a la publicació d’aquesta sentència, els tribunals sostenien que el seu control sobre la potestat sancionadora dels partits era merament formal, és a dir, no entraven a valorar la conducta de l’infractor/a. Tan sols comprovaven que existís “una base razonable para que los órganos [del partido] tomasen la correspondiente decisión“. Ara, però, consideren que l’article 6 de la Carta Magna confereix als partits polítics una posició constitucional especial que justifica “la intensificación del control judicial en determinados supuestos“. Això vol dir que entren en l’anàlisi material i no només formal de l’expulsió: n’examinen les causes de fons.

Quan baixen a l’arena, doncs, no només resolen aquest cas concret en favor del PSOE -qüestió que, seguint els antecedents, pot ser raonable- sinó que, passant de l’anècdota a la categoria, reforcen els drets dels partits en detriment dels dels seus militants, concretament en el cas de la llibertat d’expressió. O sigui, quan per primera vegada es dediquen a dibuixar els límits dels drets d’uns i altres, les formacions polítiques obtenen un repartiment fronterer molt favorable als seus interessos.

Concretament, dictaminen que els qui ingressen en un partit polític “han de conocer que su pertenencia les impone una mínima exigencia de lealtad“, i que els afiliats “asumen el deber de preservar la imagen pública de la formación política a la que pertenecen“. Aquest deure no s’imputa només als càrrecs institucionals, sinó que els magistrats apel·len a la “obligación de contención en las manifestaciones públicas incluso para los afiliados que no tengan responsabilidades públicas“. Cal dir, però, que aquesta afirmació és matisada -tot i que de forma molt imprecisa, fet que pot donar peu a l’arbitrarietat i a la indefensió-.

Però… I què n’hi ha, dels deures dels partits polítics? Per què en la col·lisió de dos drets legítims el Tribunal trenca l’equilibri en favor de les organitzacions partidàries? Podríem adduir que de la mateixa manera que s’estableix el deure de lleialtat per a l’afiliat, s’haurien de delimitar també les obligacions dels partits. Ara en parlarem.

La gènesi: una Constitució desfasada

L’article 6 de la Constitució espanyola manifesta que “los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política […]. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos“.

Fixi’s que el text constitucional, com recorda la Sentència, col·loca els partits polítics en una posició preeminent en l’esfera pública. A més, com que no citen a cap altra entitat -excepte sindicats i patronals, i només en l’àmbit econòmic-, la Constitució està conferint als partits, a la pràctica, el monopoli de l’acció política.

Això era raonable l’any 1978 quan, després de la dictadura, reforçar els partits era reforçar la democràcia. A causa dels anys viscuts en la clandestinitat, calia que les formacions polítiques adquirissin múscul i ocupessin un lloc no només destacat, sinó autènticament protagonista, en el nou règim polític espanyol.

Ara, però, això és discutible. En la societat d’avui tenim múltiples actors polítics que interactuen entre sí, dels quals els partits en són un més. Actor destacat i insubstituïble, però no exclusiu. Associacions, moviments socials, plataformes i entitats diverses són, també, organitzacions imprescindibles en la vida pública. Totes elles contribueixen a formar la voluntat popular i són, també, instruments fonamentals per a la participació política.

La PAH, les diferents marees o l’ANC i Òmnium a Catalunya tenen quasi tanta capacitat com els partits per actuar en l’esfera pública de diferents formes: marcant l’agenda mediàtica, influint sobre el disseny de les polítiques públiques o formant i generant quadres per a diferents nivells de govern. I gaudeixen, moltes vegades, de més afecció ciutadana que els mateixos partits polítics.

Això no vol dir, però, que calgui rebutjar els partits polítics i el paper que juguen en l’Estat de Dret. Jo sóc dels que defensa que les experiències de règims sense partits -o amb un de sol- no han anat gens bé, i que efectivament les formacions polítiques garanteixen l’expressió del pluralisme i són una peça bàsica de qualsevol sistema que es vulgui autènticament democràtic. El que és discutible, en tot cas, és que gaudeixin d’aquesta condició d’exclusivitat respecte d’altres agències polítiques.

Continuant, però, amb l’anàlisi de l’article sisè, fixeu-vos en l’última frase del precepte: “su estructura interna y su funcionamiento deberán ser democráticos“. Tornem, amb això, a la Sentència. Aquesta cita hi apareix, però només de passada i sense aturar-s’hi massa. Els magistrats accepten acríticament que el funcionament intern del partit és democràtic. Sembla una qüestió tan evident, que no cal vessar-hi més tinta del compte.

En aquest sentit, el Tribunal ni es planteja anar més enllà de l’anàlisi purament formal de l’assumpte, en aquest punt. Si els Estatuts del PSOE són democràtics i observen un procediment concret -en aquest cas, sancionador- que s’ha seguit escrupulosament, no hi ha res més a afegir. Però no estaria malament que els Tribunals entressin a realitzar una anàlisi també material, real, del funcionament intern del partit.

Expressat d’una altra manera: no es pot exigir un deure efectiu, comprovable, de lleialtat i contenció en les manifestacions públiques dels afiliats, i en canvi, quedar-se en un plànol merament formal o normatiu a l’hora d’examinar l’estructura i el funcionament intern dels partits polítics. En aquest sentit, només seria just exigir lleialtat “externa” a l’afiliat del partit si les decisions “internes” de l’organització es prenen de la forma més democràtica possible, i amb la participació activa i efectiva de tots els associats -a través o no de compromissaris o representants-. Ara veurem si és possible, això.

Lleialtat. A què? O a qui?

Seguint amb l’argumentació precedent, el que aquí se sosté és que el tarannà democràtic d’un partit no es pot comprovar, només, observant els seus Estatuts. El paper ho aguanta tot, com se sol dir col·loquialment. El cas és que els dirigents de les formacions polítiques disposen d’estratègies diverses per imposar la seva voluntat, i actuen com a gatekeepers de recursos materials, mediàtics i polítics. Si hom vol prosperar, malauradament, és recomanable que no s’enfronti a la cúpula del partit. Tot això, però, per la seva subtilitat, és o bé molt difícil o bé directament impossible de comprovar per part dels Tribunals.

Precisament per la dificultat de controlar jurisdiccionalment el grau de democràcia interna d’un partit, no sembla ni just ni raonable l’establiment de limitacions als drets fonamentals dels afiliats. En algunes ocasions, a la militància de base només li queda la via de la crítica pública per moure a la cúpula del partit a actuar en un sentit o en un altre si, internament, els líders orgànics han aconseguit blindar-se a través de mecanismes diversos. Preguntem-nos, per exemple, si la decisió del PSOE d’expulsar a Sánchez i d’afavorir la investidura de Rajoy comptava amb l’aprovació de la majoria d’afiliats.

En aquest cas, podríem comprendre perfectament que, un cop adoptada la decisió, una part dels militants socialistes no hi estiguin d’acord i ho manifestin públicament, amb duresa. A partir d’aquesta resolució del TC, el secretari d’organització de torn pot anar a buscar a aquestes persones i exigir-les lleialtat i contenció, sentència en mà. S’està, doncs, afavorint una autocensura que va clarament en contra de la qualitat del debat públic, i en última instància, de la democràcia interna mateixa.

Per acabar, finalment, una conclusió i dues propostes. La conclusió és que, com hem dit al principi, el Tribunal estableix que els afiliats “asumen el deber de preservar la imagen pública de la formación política a la que pertenecen“. Però a la pràctica s’està posant el focus sobre els militants crítics, ja que els que formen part de l’oficialisme -la cúpula i els seus afins- són vistos quasi com a estructura i no com a persones físiques. És a dir, l’exigència de “preservar la imagen pública de la formación política” significa, a la pràctica, el deure de no contradir públicament a la cúpula del partit, i al discurs fixat per aquesta.

I les dues propostes. L’una, canviar la Constitució. Com hem dit en l’apartat anterior, caldria rebaixar la càrrega de la protecció constitucional de la qual gaudeixen els partits polítics ja que, en el plànol jurídic, són un actor excessivament privilegiat. Això podria donar peu a interpretacions, per part dels Tribunals, molt més garantistes per als afiliats en relació als seus partits, i seria més difícil topar-nos amb Sentències com la que ens ocupa.

I la segona, fomentar els canvis legislatius que elevin les obligacions democràtiques de les formacions polítiques. Moltes de les propostes que van en aquesta línia han estat un xic trinxades però no són, per això, rebutjables. Es podria, per exemple, imposar la convocatòria d’eleccions primàries per Llei, sota la supervisió d’una autoritat independent. O abordar la limitació de mandats i càrrecs. I evidentment, refer el sistema electoral per treure poder a les cúpules dels partits -repensar la mida dels districtes, la forma de vot, etc.-

En definitiva, són propostes que l’únic que requereixen és voluntat política. Amb un reforçament de les obligacions democràtiques dels partits, la doctrina del TC seria més raonable. Ah! I com a curiositat: si recordeu, el cas concret que s’analitza aquí és l’expulsió temporal d’una militant del PSOE per haver denunciat la paralització d’unes primàries. Demanava, en definitiva, més democràcia interna. Irònic, veritat?

Font de la foto: Wikipedia (Emilia Girón)

Per què Donald Trump vol ballar el “My Way”

Per què Donald Trump vol ballar el “My Way”

Dies convulsos per als Estats Units i per al conjunt del món occidental. Donald Trump ja és President, i comença ara el reguitzell d’actes protocol·laris que segueixen a la presa de possessió del càrrec. El proper compromís, el tradicional primer ball presidencial, es durà a terme al compàs de les notes de la popular melodia My Way de Frank Sinatra.

La cançó, escollida per Trump, defineix perfectament el procés d’arribada del magnat nord-americà a la presidència del país. I també, com no podria ser d’altra manera, pot interpretar-se com tota una declaració d’intencions. Great, isn’t it?

Frank Sinatra i la cultura pop

Sí, la foto està escollida expressament per furgar en les ferides biogràfiques -i ideològiques?- de Frank Sinatra. A l’esquerra, un Frankie somrient bromeja amb Ronald Reagan i la seva esposa (1981), al bell mig del despatx oval. Des que el cantant va donar-li suport l’any 1970, en la seva carrera per governador, que no va abandonar unes obertes simpaties per als republicans. Ja al 1973 va fer públics els seus desitjos per Richard Nixon, amb qui travà una bona amistat personal. Famosa és la foto d’ells dos amb el primer ministre d’Itàlia Giulio Andreotti, de la democràcia cristiana i acusat diverses vegades de pertinença a la màfia.

Aquest és, doncs, el Sinatra que ens ve al cap: ric, famós, blanc, masculí. Vida plena de luxes i fastuosa. Mala companyia de polítics conservadors i de mafiosos. Si fos viu, possiblement seria el millor amic de Donald Trump. El seu origen és, però, ben humil. Fill d’immigrants italians residents en un atrotinat barri de Hoboken (New Jersey), la seva veu el va elevar a la categoria d’icona del segle XX. Home fet a sí mateix, va vendre més de 150 milions de discos en una carrera de prop de 70 anys. Va sobreviure al pop, al rock, a la música disco i a tots els nous estils que anaven apareixent, sempre en una posició destacada en la llista de vendes.

Sinatra va inventar-se l’estètica crooner, això és, indumentària impecable, elegància en els gestos, grans dosis d’autoestima i vocació permanent de seducció. Tot plegat amb la companyia d’una bona copa de Jack Daniel’s. La veu, greu i masculina, acompanyada alhora d’una orquestra de Jazz del gènere big band. Aquest és l’home que va inventar-se el fenomen fan i, com a curiositat, el primer cantant que va començar a utilitzar de forma sistemàtica el micròfon modern quan corria l’any 1948.

Frank Sinatra és tot això i molt més, però sobretot és una icona de la cultura popular nord-americana del segle XX. Això és molt rellevant, ja que les expressions estètiques d’una comunitat la solen definir. Dos exemples. El primer, el punk. Estil agressiu, pessimista, obertament contestatari respecte l’statu quo, neix en el context de l’ofensiva iniciada per Margaret Thatcher contra les classes treballadores britàniques. Aquest gènere acaba convertint-se en una forma de resistència, i es torna imprescindible per entendre les comunitats juvenils de matriu obrera en l’Anglaterra dels anys 70 i 80. Escolteu i veieu Anarchy in the U.K dels Pistols, o també la seva famosa God save the queen.

I l’altre exemple, a la inversa: la música indie -que em perdonin els hipsters!-. És allò que el periodista Victor Lenore en el seu interessantíssim “Indies, hipsters y gafapastas” defineix com a contracultura de dretes. Concretament diu d’aquesta nova revolució estètica que són “la primera subcultura que, sota l’aparença de rebel·lia, defensa els valors imposats pel capitalisme contemporani“. En el seu llibre apunta alguns elements interessants, com ara l’anàlisi de les lletres de les cançons, que obvien qualsevol dimensió crítica o col·lectiva i se centren en la profunda tristesa del “jo” per qüestions absolutament banals.

Igual que els punks als anys 70 o els hipsters en l’actualitat, doncs, Frank Sinatra va ser també un reflex de les preferències estètiques dels ciutadans dels EUA al llarg del segle XX. Veient, escoltant i llegint a La Veu podem fer-nos una idea de quins eren els valors de la societat del moment, que restaven amagats al darrere del personatge, de la seva música i de les seves lletres.

El My Way és, en aquest sentit, absolutament explícit. Són uns versos centrats fortament en l’individu, que situen a l’home -i no és indiferent el gènere- com una mena d’heroi de la seva pròpia vida, fet a sí mateix, el principal orgull del qual és haver viscut a la seva manera. De fet, arriba a llançar alguna perla com “For what is a man, what has he got? / If not himself, then he has naught (Doncs què és un home, què és el que ha aconseguit? Si no és a sí mateix, llavors no té res)”. La pregunta és: els valors d’aquesta exitosa cançó, poden ser compartits per una majoria de nord-americans?

Lakoff ens ho explica

George Lakoff és un reconegut lingüista que va escriure el ja celebèrrim “no pensis en un elefant” (2008), que versa sobre allò que des de la ciència política n’anomenem teoria de marcs. El que fa l’autor és comparar els marcs conceptuals dels progressistes i els dels conservadors, a partir d’un element tan aparentment aleatori com és la forma en què s’exerceix la paternitat.

Ens interessa especialment el que diu dels conservadors, ja que el protagonista de l’article que ens ocupa -amb permís de Sinatra- és el nou President Donald Trump. Doncs bé, mentre que dels progressistes en diu que creuen en un model basat en l’empatia i la responsabilitat, i en la idea que un món millor és possible, l’univers conceptual dels republicans parteix del model familiar del pare estricte, que a grans trets disposa el següent:

El món és un indret perillós i ho serà sempre, perquè és ple de maldat. També és difícil viure-hi, perquè el món és competitiu. Sempre hi haurà guanyadors i perdedors. Hi ha una manera absolutament correcta de fer les coses i una d’absolutament equivocada […]. En un món així, allò que cal és un pare fort i estricte que sigui capaç de: protegir la família en aquest món ple de perills, mantenir la família en aquest món tan complicat i ensenyar els fills a distingir el que està bé del que està malament.

Només una lectura ràpida d’aquest paràgraf ja ens intueix un xic el que s’intenta transmetre. No us sona a Trump? James Dobson, citat per Lakoff, deixa molt clara la relació entre la visió del món del pare estricte i el capitalisme de lliure mercat:

El lligam entre tots dos és la moral de l’interès propi, que és una versió de la teoria del capitalisme d’Adam Smith. Segons Smith, si cadascú persegueix l’interès propi, els beneficis de tothom es potencien […]. Si aneu pel món mirant pels vostres interessos, estareu ajudant a tothom […]. És a dir, perseguir l’interès propi és moral.

A partir d’aquesta definició, que a la majoria d’europeus ens xoca, Lakoff prossegueix:

Una bona persona és la que és prou disciplinada per ser obedient, per entendre què està bé, per fer el que està ben fet i no el que està mal fet i per perseguir els seus interessos amb vista a prosperar i a ser autosuficient. Un bon nen creix d’aquesta manera. Un nen dolent, en canvi, no sap què està ben fet i, per tant, no té prou disciplina per arribar a enriquir-se. No sap cuidar-se d’ell mateix, i per això acaba essent dependent.

Si d’aquest interessantíssim paràgraf ja n’esteu extraient conclusions polítiques, espereu al darrer:

Un cop els bons nens han crescut, o han après disciplina i poden prosperar, o bé no n’han après. A partir d’aleshores el pare estricte no ha d’interferir en les seves vides. Políticament això es tradueix en la no-interferència de l’Estat.

La traducció política de tot plegat és clara. Per als conservadors, els programes socials són immorals, doncs és regalar a les persones coses que no s’han guanyat, perquè no es tornaran disciplinades i esdevindran alhora dependents, sentencia Lakoff. Els impostos, en canvi, són un càstig a qui s’ha espavilat, ha prosperat i s’ha enriquit. Aquí, doncs, la gran pregunta: he de pagar jo amb els meus diners, que he guanyat amb la suor del meu front, el tractament mèdic per a aquest gandul que no ha estat capaç d’espavilar-se a la vida? Aquesta és la resposta -satírica, simple, caricaturesca- de per què la sanitat als Estats Units és eminentment privada.

Tot aquest discurs es veu reforçat, a més, per la biografia de Donald Trump. I fins i tot per la de Frank Sinatra, un self-made man que va aconseguir prosperar tot i procedir d’una família molt humil. Si ho he fet jo, per què no ho pot fer un altre? Aquesta és la perversió del somni americà, que apareix com a realitzable a base d’esforç, però que té en l’atzar la seva matèria primera.

Què me’n dieu, doncs, del My Way? En un món perillós i competitiu, I faced it all and I stood tall -em vaig enfrontar a tot i em vaig mantenir dempeus-. També, com arrancat d’un paràgraf de Lakoff, disciplinadament, I did what I had to do / and saw it throught without exemption -vaig fer el que havia de fer, sense excepcions-. I sobretot, l’última estrofa:

for what is a man, what has he got? (Què és un home, què ha aconseguit?)
if not himself, then he has naught. (Si no és a sí mateix, llavors no té res)
to say the things he truly feels (Dir les coses que realment sent)
and not the words of one who kneels. (I no les paraules d’algú que s’agenolla).
the record shows i took the blows (la història mostra que vaig assumir els cops)
and did it my way. (i que ho vaig fer a la meva manera).

Doncs sí, segurament Donald Trump també pensa que el My Way és la història de la seva vida, i sobretot, la història de la seva carrera cap a la presidència. I bé, per explicitar una conclusió evident, si aquesta cançó i el seu intèrpret van convertir-se en tot uns bestseller és que no devien expressar quelcom aliè a la realitat social i moral nord-americana. La cultura de l’home fet a sí mateix, de l’individualisme rampant i, en definitiva, el model social, moral i econòmic capitalista yankee estan ben arrelats en l’imaginari d’aquell país.

El relat del My Way és el relat de Donald Trump, i l’han comprat més de 59 milions de votants. Quants d’ells s’hauran emocionat al veure ballar el seu president al son d’aquesta fantàstica melodia de Sinatra?

Oh wait! Condemnem a Sinatra?

Ho reconec: he estat injust amb Frank Sinatra. Massa caricaturesc. Per desenvolupar aquest article, era útil pintar-lo com un vell conservador que només es relacionava amb la crème de la crème del reaccionarisme mundial. Era útil equiparar-lo a Donald Trump. 20 anys després de la mort de La Veu, un magnat republicà guanya les eleccions contra tot pronòstic i inicia la seva presidència al ritme del My Way. Poètic. No em negueu que la imatge té força.

Doncs bé, no menteixo al referir-me a Sinatra com un conservador. En tot cas, no és mentida si parlem dels anys 70 en amunt, però sí que ho és, radicalment, en el Sinatra de les dècades anteriors. Per a qui li interessi el tema, hi ha un llibre prou interessant que es titula “el pasado rojo de la voz” (Martin Smith), que posa un xic de llum sobre les activitats polítiques de joventut del cantant.

Entre d’altres, l’autor toca el tema del racisme. Explica que Sinatra va patir-lo en la seva pròpia pell a la perifèria de Hoboken, quan l’insultaven per la seva ascendència italiana i el titllaven amb escarni de “sense papers“. Anys més tard, va ser la primera gran estrella de Hollywood que va rodar un curt antiracista titulat The house I live in (1945), i va col·laborar amb l’Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color. Aquest compromís no el va perdre mai, i als anys 60 va implicar-se a favor del moviment pels drets civils. Un dels moments àlgids de la seva croada contra l’apartheid va ser la interpretació de la famosa cançó antiesclavista Ol’ man river, davant d’un emocionat Martin Luther King.

Aquesta no és, però, l’única credencial progressista del cantant. Per aquelles èpoques va implicar-se a fons en la campanya presidencial de Kennedy (1960), una activitat electoral que no li venia de nou. Ja l’havia practicat de forma entusiasta en suport al president Franklin Delano Roosevelt un parell de dècades enrere. Tals eren les seves manifestacions públiques que, durant l’època de la caça de bruixes, va ser acusat de comunista fins a 12 vegades en les sessions del CAA. l’FBI li seguia la pista. Tot i així, ell sempre va negar aquestes acusacions.

Però… I el My Way? -tant la peça en sí, com el reflex d’aquesta en l’estil de vida del cantant-. Això és indiscutible. Un progressista entonant un himne a l’individualisme hard? Una persona (ex)acusada de comunisme versionaria discos d’en Carlos Puebla, no cantaria el My Way. A més, encara no havia reblat el seu suposat gir conservador quan la va publicar, l’any 1969. I la lletra és molt clara. A favor d’ell cal dir que els versos no són obra seva, Sinatra només era l’intèrpret. La literatura va anar a càrrec del cantant i compositor canadenc Paul Anka. Però tant se val, ell va acceptar cantar-la.

Doncs bé, aquí la història torna a ser capritxosa: a l’ídol de masses del segle XX no li agradava la cançó. L’odiava. Va confessar-ho en un concert l’any 1978, entre bromes. Però va confirmar-ho, seriosament, anys més tard. El més interessant del cas és que la peça no li agradava pels valors que transmetia! La seva filla Tina va declarar que el seu pare “sempre va pensar que aquesta cançó era egoista i autoindulgent“.

Tornant, doncs, al tema que ens ocupa: què hagués pensat el gran intèrpret del My Way -quan, en realitat, odiava la cançó- si hagués sabut que es convertiria en el single de la cerimònia presidencial? I com hagués reaccionat el suposat conservador -amb credencials progressistes- quan hagués intuït l’intent d’apropiació de la seva figura per part del racista Donald Trump?

Evidentment, mai podrem saber què pensaria Sinatra, de tot plegat. Però sí que podem saber què pensa la seva filla Nancy. Quan li han preguntat què li sembla que el nou President iniciï el mandat amb el gran èxit del seu pare, li ha etzibat al curiós: “només recorda la primera línia de la cançó”. I la primera línia de la cançó diu “and now, the end is near” (i ara, el final és a prop).

Font de la foto: Wikipedia (U.S. federal government)