Per què el cas Neymar és immoral?

Per què el cas Neymar és immoral?

Fa poques hores s’ha sabut definitivament que el davanter blaugrana Neymar da Silva serà traspassat al Paris Sant Germain (PSG) a través del pagament d’una clàusula de rescissió de 222 milions d’euros. Aquest serà el fitxatge més car de la història del futbol. Fins ara era el de Pogba (2016), que li costà 105 milions al Manchester United.

Els números no s’acaben, però, aquí. Segons el diari El País, el sou de l’acabalat brasiler rondarà els 30 milions d’euros per temporada. Al seu torn, el pare del futbolista s’enduria 100 milions per facilitar l’operació.

L’argument liberal

Els diners que es mouen en el cas Neymar i en el món del futbol en general són, en la meva opinió, pornogràfics. Però s’emparen en un sistema de lliure mercat que permet les transaccions entre particulars sempre que s’ajustin a Llei, així com en la recerca del benefici privat com a motor de l’economia i generador d’incentius.

En abstracte -i això ho han reconegut molts científics socials com el mateix Karl Marx-, el capitalisme contemporani ha estat el sistema econòmic en aconseguir crear més riquesa en menys temps del conjunt de la història de la humanitat. Economistes de tot l’espectre ideològic coincideixen a dir que la persecució del benefici privat incentiva la innovació i la reducció dels costos de producció, i que el lliure mercat transfereix recursos de les indústries menys rendibles a les que tenen més valor de canvi. La flexibilitat del sistema i la seva adaptabilitat al context històric i social és, doncs, sorprenent.

En el cas que ens ocupa, hem de reconèixer que la munió de persones d’arreu del planeta que segueixen amb entusiasme la quotidianitat del futbol és espectacular, i dins d’aquesta lògica de mercat sembla versemblant que les xifres que mou aquest món s’expliquin, en gran part, per aquest fenomen. Expressat d’una altra manera, sense una “demanda” tan elevada com l’actual, la indústria futbolística perdria valor i, conseqüentment, manejaria molts menys diners. Ens agradi o no, doncs, tot plegat respon a la voluntat agregada de milions de persones.

Poder i desigualtat

Un tuitaire ens feia notar que un mileurista hauria de treballar uns 18.500 anys per guanyar el que ha costat el fitxatge de Neymar, i una altra ens recordava que el cost del traspàs és semblant al pressupost global del departament de cultura de la Generalitat durant tot un any. Són xifres que maregen i que a molts de nosaltres ens deixen un mal sabor de boca. Són justes aquestes transferències astronòmiques de diners en un país on el 20% de la població està en risc de pobresa? Hi ha un element moral, relacionat amb el rebuig de l’enriquiment il·limitat en un context de crisi que xoca amb els -també morals- arguments en favor de la llibertat individual i del mercat. Els uns advocarien per una major redistribució, i els altres per mantenir l’statu quo.

En contra dels primers, Robert Nozick explicava molt bé a través de la paràbola del jugador de la NBA Wilt Chamberlain que si hom ha pagat diverses entrades per veure jugar a Neymar i ha contribuït voluntàriament a l’enriquiment del crack brasiler, no hi ha raons morals per censurar el desequilibri econòmic resultant. Quelcom semblant es pot dir dels 222 milions que li ha costat el traspàs al PSG. Què hi ha de dolent en una transacció que s’ha dut a terme de forma acordada, legal, justa i lliure? Què podem tenir en contra d’uns jugadors que cobren milions d’euros l’any sota aquests paràmetres de justícia basats en la llibertat?

En contraposició a aquesta idea, molts autors defensen que tota democràcia avançada necessita un mínim de cohesió social per poder funcionar. L’historiador Tony Judt ens va deixar un llibre pòstum on defensava amb dades que les desigualtats generen societats malaltes, insegures i decadents. Louis Brandeis, que havia sigut membre del Tribunal Suprem dels Estats Units, va arribar a afirmar que “podem tenir democràcia en aquest país, o podem tenir una gran quantitat de riquesa concentrada en unes poques mans, però no podem tenir ambdues coses”.

L’acumulació de diners obre la porta, alhora, a l’obtenció de múltiples recursos socials, polítics, mediàtics o de qualsevol altre tipus. Genera concentracions de poder de proporcions difícilment controlables. A l’altra banda del mur, en canvi, hi ha ciutadans que malden per arribar a final de mes i que tenen un accés molt menor, en comparació als superrics, als espais de decisió privats i públics. S’escau molt bé aquí la màxima de Rousseau on defensa que “cap ciutadà sigui tan ric com per poder comprar-ne un altre, ni cap tan pobre com per veure’s obligat a vendre’s”. Crec que és per aquesta intuïció rousseauniana que a molts no ens satisfà el simple argument de les transaccions voluntàries i la llibertat individual. El contrast entre els 30 milions d’euros del salari de Neymar i el 20% de la població en risc de pobresa és massa sensible per deixar la qüestió en mans de l’arbitrarietat del mercat.

Corrupció i capitalisme rendista

El lector que hagi tingut la paciència d’arribar fins aquí haurà copsat dues idees que s’amaguen, implícites, al llarg del text: una, que les transaccions voluntàries s’ajusten a Llei, i dues, que l’obtenció de rendes i la recerca de beneficis es realitza en l’espai exclusiu del mercat. Ni un punt ni l’altre són mentida, però les excepcions són prou destacables per a fer-hi esment.

Molts teòrics del republicanisme cívic coincideixen en afirmar que la Llei i l’Estat de dret garanteixen la llibertat de tots els individus i ens protegeixen contra els abusos de poder. També dels econòmics. És per això que, massa sovint, les grans elits financeres i empresarials conceben la regulació i la democràcia com un fre per a les seves ambicions i cobdícia desbocades. La corrupció neix amb aquest ànim de burlar l’Estat de dret i les restriccions legítimes que imposa.

En el món del futbol, la detenció del president de la Real Federación Española de Futbol (RFEF) és l’últim cas d’una llarga llista que conté entre els seus hits l’anomenat FIFA-gate (2015), una trama de corrupció i suborns valorada en més de 150 milions d’euros. També recordareu el cas de Blatter i Platini, inhabilitats i acusats de cobrament deslleial, d’oferir i rebre regals i prebendes i de conflicte d’interessos. Podem seguir amb el futbol llatinoamericà, on s’ha acusat de corrupció a 16 dirigents i s’ha detingut a l’exministre de turisme de Brasil (2014), acusat de cobrament de suborns en el marc del Mundial de Futbol. Tot plegat sense aprofundir en el nostríssim cas Rosell, arrestat per blanqueig de diners, o esmentar que les dues principals estrelles futbolístiques del món –Leo Messi i Cristiano Ronaldo– tenen problemes amb hisenda.

Aquests són, només, uns quants dels casos que esquitxen el món del futbol. Decep pensar que, el que per a moltes persones és una passió, per a d’altres és simplement una manera de fer diners. Per a aquests darrers el futbol no és ni un sentiment ni un esport, sinó un negoci. Aquest negoci, a més, presenta altres fonts d’enriquiment que s’escapen tant de la ja esmentada corrupció com de les formes legals d’obtenció de rendes a través del mercat. Parlem, per acabar, de la cosa pública.

L’any passat Brusel·les va declarar il·legals entre 50 i 70 milions d’euros d’ajudes a clubs de futbol espanyols, concretament a set -entre els quals es troben el Barça o el Madrid-. Les males pràctiques anaven en tres línies diferents: una permuta de terrenys entre el Real Madrid i l’Ajuntament de la capital, uns avals públics als clubs del País Valencià i, per últim, un tipus avantatjós a l’hora de pagar l’impost de societats. En resum, es tracta de diferents vies d’ajuda pública al negoci del futbol. Aquí no hi comptem altres quantitats ingents de recursos -dineraris o no- que aboquen les administracions públiques als diferents clubs d’elit.

L’economista Guy Standing -autor de “el precariat“- ha publicat recentment un nou llibre que porta el títol de “la corrupción del capitalismo“, on denuncia que el mite del lliure mercat no se sustenta a la pràctica, en tant que moltes entitats empresarials s’enriqueixen per vies que poc tenen a veure amb l’assumpció de riscos o amb la famosa “mà invisible” d’Adam Smith. Aquí, la mà és visible i la paguem entre tots. Els salaris indignes de futbolistes i alts executius es poden desemborsar, en part, perquè reben transferències de recursos procedents dels impostos de tots nosaltres. Aquesta és una forma rendista d’enriquiment i altament regressiva en termes redistributius.

És indubtable que els clubs de futbol generen marca ciutat, i en certa manera, beneficien al territori que els acull. Les administracions, en defensa de l’interès públic, tenen motius de pes per col·laborar amb els equips. Però no a qualsevol preu, i no amb les xifres que es manegen actualment. Ens caldria fer una reflexió profunda, com a societat, en aquest sentit.

Foto: Wikipedia (Alex Fau)

Legalitat del ’78 o legitimitat de les urnes

Legalitat del ’78 o legitimitat de les urnes

El senador nord-americà Hiram Johnson és l’autor de la cèlebre cita “la primera víctima quan arriba la guerra és la veritat“, pronunciada l’any 1917 en ple conflicte bèl·lic. Pels que no venim del nacionalisme clàssic -de cap dels dos nacionalismes en pugna-, i malgrat compartir les raons d’un dels dos mal nomenats bàndols, la polarització i la propaganda la veiem més pròpia de la devoció religiosa que de l’intercanvi democràtic madur i ponderat. La dialèctica de patriotes i traïdors, les pontificacions discutibles i imprecises i el fervor popular a favor o en contra formen part, ja, de la nostra quotidianitat política. Els millors autors de la teoria de la democràcia expressen que aquesta és un mètode de convivència necessàriament asèptic, que busca el debat serè i respectuós i s’allunya de les veritats absolutes i de la virulència verbal.

Aquestes són les meves coincidències amb els dirigents dels comuns en vistes al Referèndum del proper 1 d’octubre, després d’haver llegit certs exabruptes en relació als seus posicionaments. Penso que la denúncia raonada i raonable de les seves incoherències i contradiccions és, en democràcia, igual de necessari que respectar la seva sobirania per a decidir el que vulguin. La dicotomia “demòcrates vs. no demòcrates” la comparteixo si els autoritaris són els que justifiquen o utilitzen (il·legalment) les clavegueres de l’Estat per perseguir als seus rivals polítics. Tota la resta són demòcrates. Són demòcrates que tenen el dret a pensar que a Catalunya no li convé un Referèndum d’autodeterminació, o que no li convé aquest Referèndum que s’ha convocat. No ho comparteixo -penso que cal fer un Referèndum i que aquest és l’únic que podem fer-, però això no els exclou del bàndol de la democràcia.

Coincideixo també, fins i tot, amb alguns dels seus apunts. És veritat que el Referèndum no està emparat per la legalitat espanyola, que és la que ens regeix -i que l’apel·lació als tractats internacionals és opinable-, alhora que les garanties no són absolutes perquè el bàndol del “no” no participarà de la convocatòria del Referèndum -perquè no vol, tot cal dir-ho-. Al seu torn, també, la seva efectivitat dependrà de la bona feina que hagi fet el govern de la Generalitat en les relacions internacionals. El que està clar, en tot cas, és que és el millor Referèndum que es pot fer tenint en compte el context polític en què es convoca. L’alternativa a no fer aquest Referèndum és no fer-lo absolutament.

El que tenim al davant és una minoria territorialitzada que està determinada -en un percentatge d’aproximadament el 80% dels seus ciutadans- a decidir lliurement el seu futur polític. És evident que els canals legals per a vehicular aquestes demandes són ineficaços, precisament, perquè es tracta d’una minoria dins d’un Estat amb més de 47 milions d’habitants. Les majories polítiques a Espanya, al seu torn, estan disposades a utilitzar un ordenament jurídic dissenyat manifestament per impedir una iniciativa com aquesta per bloquejar les demandes legítimes de la majoria del poble català. És cert que ens podem esperar uns quants segles fins que Podem guanyi les eleccions amb majoria absoluta i permeti el Referèndum, però si aquesta és la seva opció, penso que els comuns ho haurien d’explicar clarament als seus electors, a qui van prometre l’obertura d’un “procés constituent propi i no subordinat“.

Tampoc s’acaba d’entendre que alguns drets -com el de l’habitatge- mereixin la desobediència i d’altres -com el d’autodeterminació- no se la mereixin, i més sabent que la que està oberta a Catalunya és l’única esquerda possible, avui, al règim del ’78 que volen canviar. Recordem, alhora, que més enllà de la Llei, les relacions entre Catalunya i Espanya es troben en una situació d’il·legitimitat en tant que estan regides per un Estatut que no ha estat votat per la ciutadania. La legalitat és una qüestió de poder, mentre que la legitimitat té a veure amb el consens -i a Catalunya, el consens al voltant del Referèndum és molt ampli-. Aquesta és la dicotomia: optar per la legalitat del règim del ’78 gestionada amb tics autoritaris pel Partit Popular, o bé per la legitimitat sorgida de les urnes a favor del Referèndum. Estic decebut amb un partit teòricament d’esquerra radical que ha volgut situar-se en l’equidistància entre ambdues posicions, alhora que estic profundament disposat a respectar-los. L’1 d’octubre, els seus electors ja decidiran lliurement què fer.

Font de la foto: Wikipedia (Amadalvarez)

Les sòlides maragallades

Les sòlides maragallades

Pasqual Maragall Badia Bellmunt Brugué Fuster NeloJaume Claret expressa en la presentació del llibre “Pasqual Maragall. Pensament i acció” (La Magrana) que “tothom té el seu propi Maragall i en preserva una imatge determinada lligada a un fet, una declaració o un moment“, i seguidament afegeix amb encert que “la memòria tendeix sovint a confondre els contorns fins a construir records nous, no sempre precisos quan no inexactes“. En el meu cas personal, la distància generacional amb el personatge imposa un record injustament recent de la seva presència pública, cada cop menys política i, per contra, més aviat enfocada a una activitat igualment avantguardista però d’una naturalesa totalment diferent. El paral·lelisme de la seva situació amb la del meu avi -ja traspassat-, i l’oportunitat de conèixer-lo i de tractar-lo alguna vegada en el meu racó natal de l’Empordà fan que el meu Maragall -en paraules de Claret-, sigui molt més tendre i humà que no pas polític o institucional, almenys pel que fa a la meva experiència directa.

Insistir en aquesta dimensió, però, seria injust i parcial com ho seria quedar-se solament amb els quinze dies dels Jocs Olímpics de 1992, o amb la batalla de l’Estatut, o amb el militant antifranquista vinculat al FOC. Totes aquestes són peces d’un mosaic molt complex i plural, que intenten recompondre amb encert i amb una clara vocació acadèmica Jaume Badia, Jaume Bellmunt, Quim Brugué, Joan Fuster-Sobrepere i Oriol Nel·lo en aquest interessantíssim llibre publicat per la Magrana i impulsat per la Fundació Catalunya Europa.

El passat és ara

Els dos elements més destacables de la naturalesa de l’acció i el pensament de Pasqual Maragall són, segurament, la seva solidesa i el seu caràcter anticipatori. La solidesa del personatge contrasta amb la caricaturització interessada de les seves maragallades, però la realitat és que ens trobem al davant d’una persona altament formada i tècnicament experta, concretament, en estudis urbans. Entomà l’alcaldia de Barcelona amb un lideratge polític que anà consolidant durant els primers anys de mandat però també amb una idea molt clara de com ha de funcionar una ciutat. De fet, l’any 1979 va haver d’escollir entre continuar amb la seva vocació acadèmica i intel·lectual -en aquell moment estava impartint un seminari sobre economia urbana a la universitat Johns Hopkins de Baltimore- o, per contra, tornar a Catalunya per endinsar-se en el món de la política activa, en el qual es mantingué en la primera línia durant una bona colla d’anys.

Maragall, però, no va ser un polític ordinari. Profundament heterodox en termes polítics, ideològics i relacionals, destacà -i ho podem dir ja amb una certa perspectiva- pel caràcter anticipatori de moltes de les seves reflexions i actuacions. Aquest fet naixia d’una intuïció envejable però també de la voluntat d’anar sempre més enllà, sempre una passa per davant de la resta. Això va ser motiu d’incomprensió o directament de rebuig per part d’alguns dels seus contemporanis, però també de seducció, d’il·lusió col·lectiva i d’esperança de canvi al voltant del lideratge d’aquest homenot. En tot cas, i així es manifesta al llarg del llibre, poc en Maragall era improvisat o desmanegat, sinó fruit d’una sedimentació política i intel·lectual que cristal·litzà en tot un corpus teòric i pràctic d’una coherència interna molt notable, malgrat el pas dels anys.

Algunes de les seves sortides més sonades -el famós 3%– s’han mostrat encertades temps després, i molts dels seus postulats, plenament vigents. Us recomano que llegiu l’obra que ens ocupa per repassar el que pensa Maragall sobre el fet urbà, els serveis públics, la relació entre les institucions i la ciutadania -abans que existís la nova política– o sobre un optimisme potser excessiu, i en tot cas, comprensible per l’època, en relació a la construcció europea i a l’albada d’un món format per societats obertes i plurals.

El futur és Maragall

Quin és el llegat que ens deixa Pasqual Maragall, i quins són alguns dels fils que podem estirar en termes d’acció política de progrés a la Catalunya i a l’Europa d’avui?

  1. Una agenda de devolution al món local. La ciutat no és només “el contenidor on la humanitat diposita els seus problemes“, sinó que “del govern de les ciutats neixen també les solucions, gràcies al seu coneixement del territori, a la seva proximitat als ciutadans […]“.
  2. L’escola i el barri com a elements cabdals per a la cohesió social, i prioritats polítiques primeres per a la reducció de les desigualtats i la consecució de més benestar i progrés.
  3. Una concepció republicana de la societat, concebuda com “una lluita constant contra les concentracions de poder econòmic i polític“, que s’allunya tant de la planificació estatocèntrica com de les lliures i desregulades disposicions del mercat.
  4. Una política democràtica que desbordi els estrets marges dels partits polítics per construir quelcom més obert, més plural, i que es reflexi també en una nova manera d’entendre la relació entre les institucions i la gent. Les persones no com a clients, o suplicants, sinó com a ciutadans. Una nova governança.
  5. Un nou lideratge empàtic i relacional que creu en les esperances col·lectives i en la força del conjunt més que no pas en els messianismes de cap tipus.
  6. Un equilibri virtuós entre el desenvolupament de les forces productives i la iniciativa privada amb un fort lideratge d’allò públic al servei de l’interès general, aliança necessària per a realitzar grans transformacions.
  7. Una nova manera d’entendre la identitat de forma inclusiva, complexa i que es pot il·lustrar amb la idea dels “cercles concèntrics” que no s’exclouen entre sí. La pàtria com a punt de partida i no d’arribada.
  8. Una catalanitat indiscutible alhora que irreductible a definicions nacionals de cap tipus, i en la qual la part conté el tot -o la teoria de l’Empordà-.
  9. Una vocació federal per a Espanya que es resumeix en la idea de “unió en llibertat“, però amb la intuïció agudíssima que sense aquesta segona no pot existir aquella primera.
  10. Una Europa que ha de ser el nou Estat, vertebrada per una xarxa de ciutats, i agrupades al seu torn per unes euroregions que transcendeixin els actuals Estats-nació.

Font de la foto: Fundació Catalunya Europa

Tres títols en el centenari de la revolució russa

Tres títols en el centenari de la revolució russa

Enguany se celebra el centenari de la revolució russa (1917-2017), un procés polític que passà per diverses fases i que tingué com a principals episodis el derrocament del règim tsarista (febrer) i la formació d’un govern provisional, i posteriorment la presa del poder per part dels bolxevics (octubre) i l’inici de la construcció del nou estat soviètic. Malgrat els posicionaments antagònics de les diferents escoles historiogràfiques al respecte, hi ha un consens unànime en entendre que el triomf de les tesis bolxevics va ser un esdeveniment que marcà la història del segle XX i que encara cueja en ple segle XXI.

Són molts els llibres que s’han escrit sobre el tema, i entre aquests destaca segurament la monumental història de la revolució russa en 14 volums del britànic Edward H. Carr, o la premiada amb el Nobel de literatura Svetlana Aleksiévich i el seu genial “la fi de l’homo sovieticus“, que és més un exercici psicològic i periodístic que no pas històric sobre l’URSS i la narració del que ella anomena microhistòries d’una gran utopia. Per la ingent quantitat de tinta que s’ha vessat sobre el tema, he esmentat dos títols de referència que són, malgrat tot, inevitablement aleatoris.

Un xic més fàcil és realitzar una selecció dels llibres publicats aquest any amb motiu de l’efemèride. Concretament us proposo un diàleg entre tres títols molt concrets, i per aquest ordre: “la revolución rusa: la fábrica de una nueva sociedad“, de María Teresa Largo Alonso (Catarata), “breve historia de la revolución rusa“, de Mira Milosevich (Galaxia Gutenberg) i “el siglo de la revolución: una historia del mundo desde 1914“, de Josep Fontana (Crítica).

Són tres llibres d’ambició diferent, escrits des de perspectives ideològiques diverses i que donen força joc si el lector els vol fer dialogar entre ells. Largo Alonso en la revolución rusa es cenyeix a repassar el període estricte de la revolució i els seus primers passos (1917-1921), amb un to força asèptic i de vocació bàsicament descriptiva. El més interessant de les 192 pàgines és l’entradeta dedicada al paper del feminisme, d’una banda; i el capítol sencer consignat al cinema, de l’altra. En aquell primer posa en valor els avenços de la dona en els primers anys de la revolució, i explica a tall d’anècdota que Aleksandra Kollontái es convertirà en la primera dona de la història en ocupar una cartera ministerial. En el capítol titulat “la difusión de la revolución: komintern y cine” fa un interessant repàs de l’ús del llenguatge audiovisual com a instrument de propaganda però també de les novedoses tècniques cinematogràfiques que neixen a Rússia i que seran molt rellevants des d’un punt de vista artístic.

El segon títol que us recomano és breve historia de la revolución rusa, de la politòloga de nacionalitat sèrbia Mira Milosevich. El seu propòsit no és estudiar l’esclat de la revolució i les seves conseqüències immediates, sinó que analitza el fenomen com un cicle -inacabat- de cent anys, portant-nos des de la Rússia prerrevolucionària fins al règim de “democràcia sobirana” de Vladimir Putin. Al llarg de tot el llibre està present l’agut anàlisi d’una politòloga -és especialment destacable com descriu l’evolució de les característiques del règim polític al llarg dels anys- enfront de l’erudició bibliogràfica de base documental de l’historiador, malgrat -avís per a navegants!- la perspectiva d’anàlisi és profundament antibolxevic i de base liberal-conservadora.

A l’altre extrem de l’arc ideològic se situa el darrer fill del mestre Josep Fontana, que ha titulat “el siglo de la revolución: una historia del mundo desde 1914“. Si el llibre de Largo Alonso se cenyia a Rússia entre els anys 1917-1921 i Milosevich, per la seva banda, amplia l’ambició de l’obra des d’un punt de vista temporal (1917-2017); Fontana es proposa explicar la història del món desde 1914 sense treure un ull del que passa a l’URSS. És més, quasi l’explica a partir de l’URSS. Tot i que la qualitat de les seves pàgines és excel·lent, el format s’assembla molt a la celebradíssima Posguerra, una historia de Europa desde 1945 de Tony Judt, que personalment considero insuperable. En tot cas, la simpatia de Fontana cap al que ha significat l’URSS -més enllà del caràcter autoritari del règim, és clar- és palpable al llarg de les 800 pàgines del llibre.

Són, en definitiva, tres títols recents amb la revolució soviètica com a tema central -el d’en Fontana és més singular, en aquest sentit- que resumeixen alguns dels debats en relació al passat -com ara si la presa del poder per part de Lenin va ser una revolució o bé un cop d’estat, o sobre l’abast dels encerts en relació als punts foscos de la revolució-, però també deixen oberts alguns interrogants de present. Malgrat que estigués basat en el terror, l’anomenat socialisme real era una amenaça per a les elits occidentals, que acceptaren el consens socialdemòcrata per temor a una possible revolució social. Quan l’URSS es desmorona i el capitalisme es queda sense alternativa, la reconquesta del poder polític, social i cultural per part de les forces conservadores ha acabat desembocant en l’actual situació de crisi i desigualtat galopant que patim avui. És irònic que la distopia interna que significà l’URSS fos útil externament, per als països capitalistes, en el bastiment del model polític i econòmic més just de la història de la humanitat.

I per últim, acabo amb unes línies relatives a l’actual situació de Rússia. Milosevich hi aporta molta llum, en aquest sentit. La politòloga defensa que el règim de Vladimir Putin és una barreja de l’herència tsarista, d’una banda; i de la soviètica, de l’altra. El prejudici que Rússia només podrà ser governada amb un cert grau de centralisme autoritari prové d’ambdues tradicions, i el president rus amaneix aquesta creença amb una bona dosi de valors tradicionals i una política exterior cada vegada més agressiva i en defensa del propi espai vital, que l’autora titlla de procés de reimperialització. L’URSS significà per a molts russos un període de grandesa nacional, i segurament per aquesta raó no és casual que Putin declarés una vegada que “el qui vulgui el renaixement de l’URSS no té cap, però el que no lamenti la seva desintegració no té cor“.

 

Un nou tomb en l’hegemonia del catalanisme

Un nou tomb en l’hegemonia del catalanisme

Per nosaltres el millor catalanisme és el que representem,
provinent de la tradició del catalanisme de les esquerres,
tan legítima, com a mínim, com la que ens ha governat fins ara
-com a mínim-!

Pasqual Maragall, discurs d’investidura (2003)

 

Artur Mas va pronunciar una cèlebre conferència a la primavera del 2008 on presentava el projecte de CDC com la casa gran del catalanisme. L’expresident de la Generalitat apel·lava a tot aquell elector “que se senti catalanista i aposti per la defensa del projecte de Catalunya“. En la mateixa línia, parlava d’agrupar gent “que tingui com a prioritat la construcció del país”.

Aquest discurs de nation building, sense més articulació ideològica que el nacionalisme clàssic, era semblant al que practicava tradicionalment Jordi Pujol en el transcurs de la seva -llarga- presidència. Els seus referents eren Prat de la Riba i Francesc Macià, arquitectes ambdós de les institucions d’autogovern -un, de la mancomunitat; l’altre, de la Generalitat republicana-. Pujol es presentava així com el seu hereu, com l’home que també actuava com a “constructor” del país, aquesta vegada després dels obscurs anys del franquisme.

Pujol evitava parlar, en canvi, de Francesc Cambó o de Lluís Companys. Els dos líders eren també destacats personatges històrics del catalanisme polític, però tenien una tara important per al fundador de CDC: eren dues figures altament ideologitzades. Mentre que Prat o Macià s’havien convertit en símbols que transcendien els signes ideològics, gaudint de més transversalitat, Cambó i Companys estaven altament significats -a la dreta el primer, i el segon a l’esquerra-.

L’habilitat de CDC fou precisament aquesta: erigir-se com a únics representants dels interessos dels catalans com a nació. Tant se val si hom era democristià, socialdemòcrata o liberal. La supervivència de Catalunya, en abstracte, no hi entén d’etiquetes. En aquest context, qualsevol projecte que intentés ideologitzar l’espai públic era titllat de botifler, centrat en dividir els catalans entre esquerres i dretes en lloc de preocupar-se per remar junts com a país. La casa gran del catalanisme no suposava, doncs, res de nou. L’ocurrència de Mas era una nova expressió de la vella idea pujolista de la defensa prioritària de la pàtria com a quelcom desideologitzat i quasi prepolític.

Aquest sòl teòric va significar durant molts anys la reivindicació de les institucions d’autogovern com a instrument de construcció nacional, i de preservació de les “essències” de Catalunya -llengua, cultura, tradicions- a partir d’unes pràctiques pactistes i de caràcter regionalista amb l’Estat espanyol. Tot plegat va funcionar molt bé en termes electorals fins a l’arribada del procés sobiranista, que sorgí com a resposta a la laminació de l’Estatut però que es combinà, alhora, amb un malestar social produït per la recessió econòmica i també amb una forta crisi democràtica i de representació. Sense aquests nous elements no s’entendria que la independència, en molt pocs anys, passés de la marginalitat política a la centralitat en el tauler de joc.

En aquest context, CDC ha hagut de superar en primera instància -si és que ho ha fet del tot- la desconfiança que genera entre una part de l’electorat per les seves discutibles credencials independentistes. El que no és capaç de modificar, tot i constituint un nou partit, és el seu paper cabdal en la construcció i el manteniment d’un règim polític que una majoria de catalans -i ells mateixos-, ara, volen enderrocar. Tampoc acaba d’entendre’s que els teòrics representants de l’ordre s’apuntin a fer la revolució, si em permeteu la caricatura. Tot això els ha agafat a contrapeu.

Tot i així, podríem acceptar que aquestes dificultats han estat superades. Per què, però, CDC no tornarà a convertir-se en el gran projecte hegemònic del catalanisme polític? Doncs segurament perquè el discurs majoritari ha canviat de signe. S’ha ideologitzat força. Els nous independentistes defugen del nacionalisme clàssic, de la idea de “salvar” la nació en abstracte. La bandera no dóna de menjar, ni apodera a la ciutadania.

Quan el discurs majoritari del catalanisme passa de cavar trinxeres en defensa de les essències nacionals a presentar-se com un projecte de canvi social i de ruptura democràtica, CDC pateix i es descol·loca. Els obliga, per primera vegada en la seva història, a situar-se en uns eixos que transcendeixen l’enganyós “a favor de Catalunya” / “en contra de Catalunya” -en el qual, tradicionalment, ells es presentaven com el mascaraó de proa del primer bàndol-.

La candidatura de Junts pel Sí ha suposat el darrer intent d’operar a partir d’aquesta lògica -la de la casa gran-, però lluny de consolidar CDC i d’afermar-la al centre del nou moment polític, l’ha acabat arrossegant cap a posicions més pròpies de l’espai d’Esquerra Republicana, que és qui millor situada està per interpretar i vehicular les noves demandes del catalanisme d’avui. A diferència dels convergents, ERC no ha estat vinculada a la construcció del règim del 78 -ans el contrari-, i els seus postulats ideològics coincideixen força amb els nous anhels de canvi social i d’aprofundiment democràtic que comparteixen molts catalans.

Els republicans hauran de pugnar també, però, amb un nou espai polític, el dels comuns. Els d’Ada Colau i Xavier Domènech han entès perfectament que un projecte polític guanyador a Catalunya ha de tenir, com a mínim, un peu posat en el catalanisme. El PSC l’havia tingut en el seu moment quan va guanyar la Generalitat -recordeu Maragall-, i precisament l’expulsió del partit de la seva ala més catalanista els ha conduït, a Catalunya, a la marginalitat política. Veurem qui guanyarà la partida.

El cas és que tots els moments fundacionals al nostre país han estat pilotats pel catalanisme polític, sigui de signe progressista o de tall conservador. Prat de la Riba, de la Lliga, construí la Mancomunitat. Francesc Macià féu el mateix amb la Generalitat republicana, des de l’esquerra. Altre cop per la dreta, Jordi Pujol dirigí la recuperació de les institucions d’autogovern durant la transició. Si fem cas d’aquest moviment pendular, ara que potser estem a les portes d’un nou procés constituent, sembla que li torna a tocar al catalanisme progressista. Els d’Oriol Junqueras, en aquest sentit, estan més forts que mai.

En tot cas, una cosa està clara: l’hegemonia del catalanisme ha tornat a donar un tomb cap a idees avançades i de progrés. El principal argument per defensar l’Estat propi és avui l’obtenció de les eines necessàries per a construir un règim de benestar de primer nivell, i no pas per protegir la nació d’agressions externes. Al final, la casa gran del catalanisme acabarà sent ERC i les seves possibles confluències, amb un accent menys nacionalista i molt més democràtic i social. El pol de l’anomenada “esquerra nacional” està prenent múscul.

Comunicació política aplicada al debat per al #FòrumVives

Comunicació política aplicada al debat per al #FòrumVives

La setmana passada la Mar Llambí i un servidor vam participar en la VII Trobada de representants dels i les estudiants de la Xarxa Vives d’Universitats, una entitat que agrupa la vintena de centres universitaris de parla catalana. Durant uns quants dies, al #fòrumvives -la UdG vam ser els amfitrions- van realitzar diferents tallers i activitats, i una d’aquestes va ser la formació en comunicació política aplicada al debat. Als participants els hi interessava especialment per la tasca que realitzen de representació estudiantil.

La Mar va fer una exposició molt interessant basada en tècniques de comunicació no verbal, i jo vaig centrar-me en la verbal, l’estratègia i la construcció de discurs des del punt de vista de la comunicació política. Emmarcar el discurs (framing), explicar una història (storytelling), un relat que emocioni -sense creuar la fina línia que condueix a la demagògia o a l’histrionisme-, escollir les paraules adequades -i significar-les segons el nostre interès- o donar-li la volta als conceptes de l’adversari són alguns dels elements que vaig intentar transmetre.

Tot plegat -així ens ho van demanar- amb exemples i casos reals. Per si us és d’interès, alguns dels materials que vaig utilitzar van ser fragments del no pensis en un elefant (George Lakoff), el discurs de Gordon Brown defensant el NO al referèndum d’Escòcia -un speech brillant des del punt de vista de la comunicació política- o els duels entre Pablo Iglesias i Mariano Rajoy al Congrés. De fet, això últim va inspirar el darrer article que he publicat en aquest mateix blog!

Us recomano també que us fixeu en les preguntes dels estudiants, però molt especialment també en la intervenció de la Mar. De tot el que va explicar, em quedo amb l’anàlisi no verbal del debat a quatre en motiu de les últimes eleccions generals. Aquí us ho deixo!

Entre Iglesias i Rajoy, em quedo amb Rajoy

Entre Iglesias i Rajoy, em quedo amb Rajoy

Imaginem-nos a Plaça Catalunya durant el maig del 2011. Enmig de les tendes dels indignats, s’ha instal·lat provisionalment una petita tarima des d’on diferents persones i col·lectius projecten els seus al·legats polítics i socials. A primera fila, els activistes més compromesos -els que no han tornat ni un dia a dormir a casa seva- s’ho miren amb l’orgull de l’organitzador, del que sent que la celebració d’aquella assemblea es duu a terme gràcies al seu treball diligent i incansable.

Una noia somrient és la primera a parlar. Deu tenir uns vint anys escassos, lluu un pírcing al nas que li queda realment bé i desplega una oratòria molt eficaç. Es queixa de les taxes universitàries, que provoquen l’abandonament prematur dels estudis superiors a milers i milers de joves. Quan acaba el seu parlament, rep l’aplaudiment de tots els assistents.

El següent a prendre la paraula és un home negre, d’entre 40 i 50 anys, que explica amb un accent afrancesat que va arribar a Barcelona fa aproximadament una dècada. Des de llavors, diu, ha sobreviscut gràcies a feines precàries i sense contracte. Ja fa un parell d’anys, però, que depèn de Càritas tant per menjar com per vestir-se. Amb l’esclat de la crisi el seu ja migrat nivell de vida ha caigut en picat.

Al costat de Baakir -aquest és el seu nom- s’asseu un home barbut i amb ulleres d’uns 60 anys. És discret i té cara de bonàs. Vesteix americana i corbata, i desentona aquí com ho faria Sid Vicious interpretant una peça de Mozart. Visiblement incòmode, i pensant que està a Barcelona, inicia una dissertació sobre el teixit empresarial vinculat a les TIC, que a la ciutat comtal es troba en expansió. En acabar -després d’espolsar-se amb angúnia els pantalons, que en contacte amb el terra s’han embrutit-, informa sobre el seu nom: Mariano Rajoy.

Segurament, els indignats que assistirien a aquesta ficcionada escena amb el president del govern espanyol experimentarien unes sensacions similars a les que senten els Diputats del PP al veure Pablo Iglesias a la tribuna del Congrés. Però n’hi ha més: els procediments, el llenguatge i les pràctiques pròpies de l’activisme xoquen tant amb Rajoy i amb el món de la política institucional com aquest món mateix, l’institucional, col·lisiona amb Iglesias i amb tot el que Iglesias representa.

Els codis que tenim interioritzats en relació a les dinàmiques formals i informals del debat parlamentari li confereixen una certa aura de sensatesa i de sentit comú, a Rajoy, quan actua en aquest escenari. Pablo Iglesias, en canvi, apareix com un outsider. És un ocell que vol nedar, que s’ha vist llançat dels carrers a la política convencional. Expressat d’una altra manera: la irrupció de la formació morada a les institucions els duu a camp contrari. Rajoy, en canvi, juga a casa. I això es nota.

La lògica populista vs la lògica de la representació

En els debats parlamentaris es veu clarament el sòl discursiu i ideològic que trepitgen ambdós líders polítics. D’una banda, Pablo Iglesias s’erigeix com l’encarnació de la gent -versió postmoderna del poble-, i traça una visió binària, maniquea, de la societat: nosaltres, els bons; ells, els dolents. El 99%, el poble; contra l’1%, la casta. Per exemple, en el primer dels dos debats d’investidura, el líder de Podem inicia la seva intervenció amb un “nuestra gente es la gente corriente“, i tot seguit enumera els diferents perfils que corresponen a la gente corriente que ell vol reivindicar. Aquí hi engloba pràcticament a tothom, i només n’exclou a superrics, corruptes i poderosos.

Rajoy, després de recordar que ha obtingut 8 milions de vots, el respon amb una dosi de sàtira molt interessant: “oiga, a usted le votan estudiantes, abuelos, obreros, catedráticos, autónomos, comerciantes […]. Y a los demás, quienes nos votan? [Solo] los ricos? o gente despistada?“. Seguidament apunta una frase que contrasta clarament amb la diatriba d’Iglesias: “hay gente para todos los gustos y gente con gustos distintos. Nadie tiene el patrimonio de la gente“. Amb aquesta sentència, Rajoy defuig de la lògica populista i manifesta una idea de comunitat política de tall nítidament liberal. El poble és, per al líder del PP, una agregació d’individus iguals i lliures que emeten preferències diverses, les quals seran representades a les cambres legislatives mitjançant persones escollides a tal efecte.

Aquesta observació sembla molt raonable per a l’espectador, que veu per la televisió una sala amb 350 persones que surten d’unes eleccions on hom hi ha participat -i que desenvolupen una sèrie de ritus que reforcen la idea de representació, i més important, de representativitat-. Iglesias, a la seva, i després de ser reprès per qualificar als Diputats de “delinqüents”, declara que “me debo al honor de mi patria y de los ciudadanos de este país, no al honor de esta cámara“. Aquí, doncs, torna a situar-se en una lògica populista de menyspreu a l’òrgan representatiu, que hipotèticament està segrestat per una casta pseudomafiosa que no encarna, realment, la voluntat popular.

Rajoy, en canvi, reconeix la condició de representant fins i tot al líder de Podem, malgrat ser el dimoni per a molts dels membres del PP. Fixeu-vos què li diu a Iglesias en un moment del primer debat d’investidura: “si me hubiera presionado algun rico me tendría exactamente igual, sin cuidado, que si lo hiciera usted […]. [Bueno], le haría más caso a usted porque es Diputado, y representante de la soberanía nacional“.

Ambdós juguen, doncs, amb les cartes sobre la taula. Però per què sembla més sensata i raonable l’observació de Rajoy que les de Pablo Iglesias -sempre en el marc del debat sobre la representació política-?

Què n’hi ha del no nos representan?

Aturem-nos un moment per detectar les forces de fons que es situen en la gènesi del projecte polític de Podemos. Segurament podrem convenir que la formació morada neix de la indignació ciutadana en contra del sistema polític i dels seus gestors en aquests anys de crisi, una indignació que esclata el mes de maig del 2011 a les places d’arreu d’Espanya. Moltes eren les consignes que s’hi llançaren, però crec que és especialment rellevant el “no nos representan“. Aquest lema, a parer meu, sintetitza molt bé el sentiment compartit per molts ciutadans que van veure amb bons ulls l’aparició del 15M.

Doncs bé, què fa Podemos, que es declara hereu del moviment que alçava pancartes amb aquesta inscripció? Si el no nos representan significa que el poble no és representable, això vol dir que tampoc ho és per la formació morada. “Nuestros sueños no caben en vuestras urnas“, dèien. Encara que aquestes urnes s’omplin de paperetes amb la cara d’Iglesias. Ens estem referint, doncs, a una lògica que s’escapa de la democràcia representativa. Si acceptem això, Podemos s’hauria equivocat al transformar-se en partit polític i en abdicar de la defensa d’altres tipus d’institucionalitats -més basades en la democràcia directa-, així com de l’activisme de carrer com a pràctica exclusiva.

D’altra banda, si acceptem la lògica de la representació, el no nos representan no treu als polítics la condició de representants, però sí la de representatius. És a dir, aquests polítics que diuen representar-nos, ho fan formalment, però no efectivament representación real ya! podríem cridar-. Com que els polítics actuals -el PPSOE– no són prou representatius, esperarem que arribin altres polítics que ens representin millor. Aquesta segona interpretació tampoc li acaba d’anar bé, a Podemos. Que el PP segueixi guanyant les eleccions generals vol dir que el partit de Rajoy ho deu ser una mica, de representatiu, i en tot cas, una mica més que la formació liderada per Iglesias, concretament en tres milions de vots de diferència.

Això Rajoy ho entén molt bé, i -murri i fent un xic de trampa- es refereix en aquest sentit a la manifestació de rodea el Congreso. Aquesta convocatòria es va dur a terme per primer cop abans que Podemos entrés al Parlament, però durant la darrera sessió d’investidura es va tornar a convocar, ja amb els d’Iglesias asseguts al Congrés. Diu Rajoy: “Antes, cuando usted no estaba aquí, pues los que estábamos, no les representábamos, y entonces era lógico que salieran [la gente a la calle]. Pero significa esto que los que van a salir a la calle no se sienten tampoco representados por usted, señor Iglesias?“.

Mariano Rajoy, amb el seu discurs, aconsegueix dues coses: d’una banda, arrossega Pablo Iglesias al terreny d’allò convencional, i implícitament està manifestant que si els polítics són casta, Iglesias -que ocupa un escó al Congrés dels Diputats-, també ho és. De l’altra, li recorda que si Podemos ha entrat en el joc de la democràcia parlamentària, ho ha de fer amb totes les seves conseqüències, i aquestes són que la formació morada té al darrere cinc milions de vots, però el PP en té vuit -qui pot parlar millor del que vol la gente?-. Rajoy està encotillant a Iglesias, hàbilment, en la lògica de la representació, on el líder conservador té les de guanyar.

Els límits de la representació

La lògica aparentment aclaparadora de Rajoy també presenta problemes. El primer de tot és que el Partit Popular està governant el país havent obtingut el 22,5% dels vots sobre el total del cens, és a dir, més del 75% dels espanyols -3 de cada 4- no han manifestat la determinació d’ésser governats pel PP. Amb aquestes xifres, no és un xic difícil aparèixer com a inqüestionables representants dels desitjos de la ciutadania?

D’altra banda, els partits polítics, que són els que contribueixen a la formació i a la manifestació de la voluntat popular -cito literalment la Constitució- generen molta desconfiança entre la població. De l’1 al 10, els ciutadans puntuen als partits amb un 2’88 (CIS, juliol 2016), i només superen als bancs (2’60) en crèdit ciutadà. El Parlament, que és l’òrgan de representació per excel·lència, també suspèn (3’79). No és atrevit afirmar sense fissures, doncs, que el Congrés dels Diputats és la viva imatge de la voluntat ciutadana?

Aquestes dades relatives a l’opinió pública expliquen, en part, l’auge de Podemos. Però són relativament fràgils i de caràcter provisional, ja que no seria teòricament impossible que els indicadors abans exposats es capgiressin completament d’un dia per l’altre. El discurs de Rajoy té límits més sòlids, intrínsecs en el sistema de democràcia representativa, com ara les motivacions i l’abast del vot, la inexistència de mecanismes ideals de control ciutadà i de rendiment de comptes, o la impossibilitat de realitzar un plebiscit quotidià que adeqüi la composició parlamentària a l’opinió pública del moment.

La conclusió de tot plegat, doncs, és que els dos sòls teòrics subjacents en el discurs d’un i altre líder polític presenten problemes, però els procediments, les pràctiques i els llenguatges institucionals sota els quals s’expressen confereixen un clar avantatge de partida a Rajoy. Disputar l’hegemonia ideològica de la representació -o més concretament, de la representativitat- contra i en l’escenari del Congrés dels Diputats, físicament i metafòrica, és com parlar de les polítiques de promoció de les TIC en una assemblea del 15M.

És per aquesta raó i en aquest context que, entre Iglesias i Rajoy, ens quedem amb Rajoy.

Font de la Foto: Flickr (La Moncloa)