Recosir, convèncer, construir

Recosir, convèncer, construir

Autocrítica, la que calgui: la soga al coll dels divuit mesos, el relat de la independència fàcil i ràpida, la interpretació flexible del 27S i de l’1 d’octubre, la ingenuïtat de pensar que l’Estat seuria a la taula i no s’atreviria a restringir drets fonamentals ni a iniciar una causa general -política, policial i jurídica- contra el sobiranisme. Aquest darrer factor i la vergonya democràtica de posar a la presó a 10 persones innocents han tornat a cohesionar el gruix de l’independentisme, que havia caigut en el desconcert després de la convocatòria d’eleccions per part de Mariano Rajoy.

Encarem, ara, una contesa electoral on sembla que s’imposarà la lògica de les llistes separades de base ideològica, en lloc de la fórmula unitària per a l’autoconsum dels convençuts. L’eixamplament de la base electoral sembla més factible si cada formació interpel·la als espais polítics adjacents i no s’opta, en canvi, per cavar trinxeres al voltant del perímetre equivalent a la suma aritmètica de Junts pel Sí i la CUP, que ha donat fins ara unes majories massa ajustades.

La pluralitat de candidatures, a més, amplia el marge de maniobra a partir del dia 22, alhora que no impedeix la unitat d’acció en tres aspectes fonamentals: la denúncia del 155, l’amnistia dels presos i la ratificació de l’objectiu constituent al voltant de la República catalana. A partir d’aquí, el camí serà llarg -president Puigdemont dixit– i l’estratègia sobiranista ha de mutar en la recerca de nous camins que no condueixin, altra vegada, a la celebració d’actes solipsistes i mancats de viabilitat.

El full de ruta nacional haurà de passar necessàriament per l’acumulació de forces Catalunya endins i Catalunya enfora, arrossegant al 10% o 15% de la societat catalana que, malgrat no identificar-se amb el pinyol del procés, no veuria amb mals ulls un escenari constituent propi i no subordinat a cap altre marc territorial. També cal seguir insistint en el terreny internacional, que ha condemnat l’unilateralisme però s’ha posicionat molt clarament en contra de la violència i a favor del diàleg. El referèndum pactat segueix essent una solució que moltes cancelleries defensen, en privat, per la crisi catalana.

Un full de ruta intel·ligent, ambiciós i possible contrastaria -és veritat- amb l’independentisme que té pressa, però es diferenciaria també d’aquells que pensen que l’autodeterminació depèn del permís d’unes hipotètiques noves majories a Espanya, i dels que -cínicament- confonen autocrítica amb deslleialtat i sortides personals. Aquest canvi de ritme és necessari políticament però també socialment -pel conjunt de la irreductible diversitat del poble de Catalunya-, que ha viscut el darrer mes i mig amb una intensitat excessiva. Caldrà refer molts ponts i anar als barris a parlar amb els nostres veïns i veïnes: la unitat civil ha estat i serà un dels garants del nostre model de convivència, que ha estat esquerdat per part dels que han volgut afrontar un problema polític a través de jutges, fiscals i porres.

Per últim, caldrà abordar les urgències de present i posar a sobre de la taula una agenda social que solucioni els problemes de la precarietat, l’habitatge o la pobresa energètica. Oportunitats hi haurà també de fer pedagogia en relació a les lleis socials tombades pel Tribunal Constitucional, però no hi ha millor argument que el de les millores tangibles i en rigorós directe. La introducció de la Renda Mínima Garantida o el procés de desprivatització del model de salut són dos exemples impulsats per l’actual govern que van en la bona línia.

Recosir, convèncer, construir. Aquesta serà la gran tasca que caldrà abordar a partir del 21 de desembre, en un difícil equilibri entre els irrenunciables objectius polítics que molta gent ha viscut a flor de pell i la realpolitik d’una legislatura postautonòmica que es preveu llarga, intensa i sorprenent a parts iguals.

Anuncis

L’oportunitat perduda per a l’Europa de les regions

L’oportunitat perduda per a l’Europa de les regions

Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha descartat avui una mediació amb Catalunya i ha expressat que no vol una Europa formada per 90 països. El màxim temor del luxemburguès és que es creï un “efecte dominó” que contagiï a la resta de nacionalitats del continent amb aspiracions secessionistes. Queda clar, doncs, que per les elits de Brusel·les això segueix essent un club d’Estats amb ben poques aspiracions d’avançar cap a la integració política i de descentralitzar el poder en benefici de les regions i de les ciutats, en observança del principi de subsidiarietat que es troba, per cert, en els tractats de la Unió.

George Steiner explicava en la seva ja celebèrrima “idea d’Europa” que el nostre és un continent que es pot travessar a peu. Europa ha estat i és passejada. Explica que la nostra cartografia “té el seu origen en les capacitats dels peus humans, en el que es considera els seus horitzons. Les dones i els homes europeus han caminat pels seus mapes, de poble en poble, de ciutat en ciutat. La majoria de les vegades, les distàncies posseeixen una escala humana, poden ser dominades pel viatger a peu“. La sedimentació d’aquests viatges al llarg dels segles ha dibuixat una fesomia geogràfica en la qual la posició de les ciutats i dels seus cercles concèntrics és admirablement lògica, abastable i relacional. Mirada de prop, Europa és una xarxa de ciutats que es vertebra, alhora, per multitud de regions que no coincideixen necessàriament amb les velles fronteres dels Estats-nació.

El nou Estat és Europa, ha vingut afirmant el catalanisme polític en les darreres dècades. Un catalanisme que, en contraposició amb els que volen posar-lo intencionadament en el sac del populisme xenòfob, ha demostrat -potser per necessitat- més vocació europeista que la majoria dels Estats europeus. En el marc de la innovació en l’organització territorial, ja fa uns quants anys les nostres institucions van impulsar l’euroregió Pirineus-Mediterrània -els països catalans del segle XXI-, aprofitant la capitalitat de Barcelona per tal de construir un gran node d’economia, cohesió social, cultura i mobilitat en el bressol del mediterrani. L’aposta per l’articulació de societats obertes, tolerants i cosmopolites -així com la participació activa en la construcció europea- s’adequa més a la realitat del catalanisme polític que la falsa caricatura d’un suposat nacionalisme excloent que pregonen certs altaveus mediàtics a Madrid.

El cas català, de fet, podria veure’s com una oportunitat per avançar cap als Estats Units d’Europa -amb diferents subnivells de govern- en els quals els plets nacionals es resoldrien per elevació. A diferència de la majoria dels Estats constituïts, Catalunya està plenament disposada a renunciar a molts dels elements clàssics de la sobirania -com ara l’exèrcit, la política econòmica o la moneda pròpia- en benefici d’un projecte comú amb la resta d’europeus. En un món d’interdependències i de sobiranies compartides la independència clàssica no existeix, i la discussió real pivota al voltant de si compartim institucions amb la resta d’Espanya des d’una posició subordinada o bé des de la lleial cooperació entre iguals en el marc d’una hipotètica Europa federal.

En el present, però, estem constatant els límits de la reclamació unilateral de la sobirania en aquest context de governança multinivell, i en la forma clàssica de l’Estat-nació. Quelcom semblant li va passar a Grècia, on malgrat guanyar un referèndum contra les condicions del rescat de la UE amb el 61% dels vots -i amb un govern d’esquerra radical en el poder-, va haver d’empassar-se les duríssimes condicions imposades per Brusel·les. En el nostre cas, a més, hi hem de sumar la ferotge capacitat coercitiva d’un Estat que està disposat a tot per tal d’impedir qualsevol eventual procés d’autodeterminació.

Aquestes dificultats objectives són tan certes com també ho és que la via de la repressió o del silenci no aconseguirà esborrar, d’un dia per l’altre, la voluntat de milions de catalans -i de ciutadans de moltes altres regions europees-. Ens trobem en una situació, doncs, difícil de desbloquejar. Davant d’aquest atzucac, és una irresponsabilitat que la Unió segueixi ancorada en la defensa acrítica dels interessos dels vells Estats-nació i es negui a reinventar-se quan, més enllà de la qüestió de les nacionalitats, s’ha comprovat que la seva arquitectura institucional ha estat com a mínim inoperant, per exemple, al llarg de la darrera crisi econòmica. Ara, potser també haurà estat irresponsabilitat (nostra) persistir en l’error històric de pensar que Europa ens salvaria.

A la izquierda española

A la izquierda española

Compañeros y compañeras de la izquierda española,

comparto con vosotros todo o casi todo: la confianza en que una sociedad mejor es posible, la justicia social como brújula de todo proyecto político, la convicción de que la libertad de cada uno solo es compatible con la igualdad y la libertad de todos. Estos valores universales, que dibujan el hilo rojo de la Historia -y de historias de compromisos y luchas, de razones y dignidades- no entienden, por definición, de límites territoriales o de jaulas nacionales que pongan coto a su voluntad internacional(ista).

Es más, creo -como vosotros- que el nacionalismo es una ideología absurda. Nosotros, los catalanes, nos llamamos así por un accidente cuasi geográfico que alguna vez fue politizado. Somos, como todas las naciones, una contingencia histórica. Si el fluir de los siglos nos hubiese llevado por otros cauces, ahora seríamos quizá árabes, o franceses -hipótesis las dos nada desatinadas si echamos la vista atrás-. Lo mismo, por supuesto, para España, la unidad de la cual se forjó mediante guerras, matrimonios aristocráticos y pactos oligárquicos. Si la combinación de aliados y enemigos hubiese sido otra, la España de hoy sería, también, radicalmente diferente. ¡Quizá -nunca lo sabremos- España no existiría!.

Los no-nacionalistas como nosotros, pues, entendemos que las naciones modernas no se basan en etnoculturalismos sacralizados, sino en voluntades agregadas de convivencia que se renuevan de tanto en cuando. Aquí, Antoni Puigverd se refirió a esta idea de forma magistral: “Cataluña como ágora y no como templo“. Genuinamente, el célebre pensador Ernest Renan lo teorizó a partir de la expresión “plebiscito cotidiano“. Bajo estas ideas, los catalanes de inspiración socialista o socialdemócrata creemos en una Cataluña plural que, a su vez, quería enzarzarse en un proyecto compartido con el resto de españoles, y de hecho fuimos los que intentamos romper con la hegemonía nacionalista en Cataluña.

Los socialistas creíamos que Cataluña era una sociedad mayormente progresista, pero que la instrumentalización de la identidad catalana por parte de Convergencia y del nacionalismo conservador dificultaba la llegada de las izquierdas al gobierno de la Generalitat. Entonces llegó Pasqual Maragall con una propuesta de nuevo Estatuto -una propuesta, por cierto, a la cual había renunciado Jordi Pujol a cambio del apoyo del Partido Popular a su investidura-. Se creía que el eterno victimismo del nacionalismo conservador, excusa para no ejercer las competencias propias de forma socialmente avanzada, podía acabarse si Cataluña conseguía un nivel de autogobierno indiscutible, libre de las injerencias arbitrarias y centralizantes del gobierno español.

En el memorable discurso de investidura que pronunció Maragall en 2003, el exalcalde olímpico expuso que no quería “presidir el gobierno de la protesta, sino el de la propuesta“, y que de hecho esta actitud inquietaba mucho más al entonces presidente Aznar que no las previsibles lamentaciones pujolistas, que cesaban cuando otro peix terminaba dentro del cove. El Estatut era una propuesta para Cataluña pero también para España. No se daban las condiciones políticas para cambiar la Constitución en un sentido federal, pero a la práctica podían conseguirse estos objetivos mediante la renovación del Estatuto, que a su vez era Ley Orgánica del Estado.

Releer hoy aquel discurso de Maragall es obligado. El expresident, lúcidamente, avisó que “en caso de dilación indebida en su tramitación [del Estatut], en caso de no-tomada en consideración, en caso de impugnación o inadecuación substantiva del resultado final en la propuesta aprobada en Cataluña […], la ciudadanía catalana será llamada [nuevamente] a pronunciarse […] mediante el procedimiento de consulta general que se estime más adecuado“. Cuando el Tribunal Constitucional rompió unilateralmente el pacto constitucional en Cataluña y laminó el Estatuto que había sido aprobado previamente por los catalanes en referéndum, Maragall ya estaba muy lejos de la primera línea política. Pero hoy sus palabras suenan proféticas: la ciudadanía de Cataluña tiene derecho a volver a pronunciarse sobre su relación con el Estado.

Esto fue en 2010. Han pasado ya siete años -casi ocho- en los cuales nos rige en Cataluña un Estatuto que no hemos votado, sufriendo la abierta hostilidad del Partido Popular y un silencio inaceptable por parte del Partido Socialista. La sentencia contra el Estatuto cerró cualquier posibilidad de avanzar hacia el federalismo en el actual marco constitucional, y la respuesta política de la izquierda española fue redondear y homogeneizar un Estado de las autonomías -más café para todos- que ya había quedado obsoleto en Cataluña. Fue entonces cuando muchos catalanes de izquierdas y profundamente no-nacionalistas empezamos a simpatizar con el soberanismo.

Entendimos también que esto no era tan sólo una cuestión puramente nacional, sino que la primera oleada a favor del derecho a decidir se mezcló con la experiencia del 15M y con la indignación social en medio de los peores años de la crisis. La combinación de estos elementos dejaron en cueros al régimen del ’78 y comprendimos, entonces, que las instituciones de las cuales nos dotamos durante la transición ya no eran útiles para encarar los principales retos de nuestra sociedad. La apertura de un proceso constituyente que pasara necesariamente por el reconocimiento de la autodeterminación de las nacionalidades y por una profunda renovación de las estructuras sociales, políticas y económicas del Estado era el único modo de reenganchar a una mayoría ciudadana en Cataluña.

En este sentido, desde 2012 el Congreso de los Diputados ha rechazado casi 20 veces un referéndum pactado. Se hizo un proceso participativo en 2014 donde fueron a votar 2’3 millones de personas, y desde hace seis años salen a la calle más de un millón de gentes cada once de septiembre en Cataluña. Jurídicamente el pacto constitucional saltó por los aires con la sentencia del Estatuto, y políticamente no ha habido ningún interés por rehacerlo, o en su defecto, por ratificar el consentimiento de los catalanes y catalanas ante la situación actual mediante una consulta. El consentimiento es la base de la legitimidad, y es por su ausencia que la legalidad española en Cataluña se encuentra hoy en una situación tan precaria.

¿Dónde está, pues, la legitimidad? En el 80% de catalanes y catalanas que quieren decidir el futuro de su país en referéndum -ayer esta cifra subía al 82% según El País, poco sospechoso de soberanista- y en el 60% que está de acuerdo en iniciar un “proceso constituyente catalán propio y no subordinado” -cito resultados electorales y la declaración política de Catalunya Sí Que Es Pot, a la que hay que sumar el independentismo explícito de Junts pel Sí y la CUP-. La convocatoria del próximo uno de octubre es la única herramienta política que se ha puesto sobre la mesa para solucionar el embrollo, y se ha avanzado por la vía del unilateralismo a causa de la incomparecencia de la otra parte. Con todas sus insuficiencias y contradicciones.

Creo, honestamente, que lo que deseáis para España ha empezado en Cataluña. El candado del régimen del 78 se puede romper aquí, con la apertura de un proceso constituyente de base ciudadana. Esto lo queríamos hacer conjuntamente con el resto de España -y como nuestros valores no tienen fronteras, también lo queríamos y queremos hacer para construir otra Europa-, pero resulta que la ventana de oportunidad política se ha abierto aquí. La maldita polarización, además, nos lleva a escoger entre la República catalana y un Reino de España que nos envía jueces, fiscales, guardias civiles y discursos que nos retrotraen al blanco y negro.

No nos hagáis esperar décadas hasta que ganéis las elecciones por mayoría absoluta, ni nos señaléis repetidamente la contradicción -real, por otra parte- de que haremos todo esto de la mano de la derecha catalana, cuando para cambiar la Constitución hacen falta 2/3 de ambas cámaras, y para hacer eso se hará siempre imprescindible la concurrencia del Partido Popular. Además, compañeros, no todo es conseguir el poder electo. Estos días hemos podido comprobar una vez más la existencia de una oligarquía -o casta- pegada a las instituciones del Estado la cultura política de la cual no terminó de hacer la transición.

Durante décadas, y como mínimo en los últimos 150 años en que las izquierdas españolas y catalanas se han dado la mano para la transformación del Estado, las preguntas se las ha hecho la periferia, y así también ha ocurrido con todas las respuestas. El foralismo, el regionalismo, el federalismo y muchos otros movimientos surgen lejos de Castilla. “Envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora“, cantaba Machado. Sepharad no ha querido cruzar los puentes del diálogo y, parafraseando a Maragall -el poeta-, no ha querido escoltar. Quizá España necesite una buena sacudida para empezar a hacerse preguntas. Y nosotros, luego, estaremos dispuestos -libremente y de igual a igual- a ayudaros humildemente con todas nuestras respuestas.

Fraternalmente,

 

un no-nacionalista catalán y de izquierdas que va a votar “sí”

 

Font de la foto: Wikipedia

Els mites de la nostra generació

Els mites de la nostra generació

Fa pocs dies celebràvem un acte a Girona en relació al procés català, un dels molts que s’estan realitzant al llarg del territori. En aquestes trobades, el que expliquem els ponents i el que pregunta el públic sol pivotar sempre al voltant de les mateixes qüestions: drets i llibertats, dubtes i determinacions, pors i compromisos.

Aquesta vegada, però, un company del públic em va dirigir una pregunta que, per la seva singularitat, em va sorprendre i la vaig trobar força suggerent: quins són els mites de la nostra generació? El fet és que en la meva primera intervenció em vaig centrar a explicar el col·lapse de les institucions del ’78 i la resposta repressiva de l’Estat en el context de la impugnació d’un dels sagrats consensos de la transició: la unitat d’Espanya. Davant del desgel dels mites de la transició, doncs, quins construirem nosaltres? Quins ídols encimarem quan caiguin, definitivament, els del ’78?

Les experiències d’una generació

Abans de respondre a la pregunta, són necessàries dues consideracions prèvies. La primera i més important és que elevar quelcom a la categoria de mite requereix un cert temps històric de sedimentació i de maduració, de construcció de relats que il·luminin uns segments de la realitat i en deixin a l’ombra uns altres. La meva generació, doncs, no ha tingut temps de construir mites, però sí de viure experiències. Per això m’agradaria parlar pròpiament de les experiències de la meva generació i no dels seus mites, que encara no hem pogut forjar.

I la segona consideració és que les generacions -com qualsevol altra categorització abstracta d’un grup humà- no són monolítiques. No totes les persones que formen part de la mateixa generació tenen una consciència igual de les experiències viscudes. En la tria que faré a continuació, doncs, potser no tothom s’hi sentirà còmode.

L’experiència de la crisi

Permeteu-me començar per la més crua. El primer que vull destacar és l’experiència de la crisi. Les persones de la meva generació hem viscut -de forma socialment conscient- més temps en període de crisi que de no-crisi. El consens socialdemòcrata -plena ocupació i drets amplis- és per nosaltres un dels mites de les generacions precedents. Aquesta és una de les explicacions per les quals ens sentim més interpel·lats pels discursos de les noves esquerres que pels de les clàssiques. I això també serveix per a l’altra vorera ideològica: funcionen molt millor els discursos individualistes liberals d’estètica moderneta que no els conservadors clanxinats i moralistes.

No estem parlant només, però, de discursos, sinó també de la pròpia realitat material: especialment per les classes populars i mitjanes, l’experiència de la crisi és també l’experiència de la precarietat. El precariat, la nova classe social sorgida d’entre els perdedors de la globalització, és aquella que salta de feina en feina temporal i mal remunerada, sense expectatives de millora ni ancoratge econòmic de cap tipus. Un país amb més del 50% dels joves en situació d’atur i amb xifres massives d’emigració forçada és un paisatge devastador que ajuda a entendre què significa, per la nostra generació, l’experiència de la crisi.

L’experiència del 15M

La segona és l’experiència del 15M, que és el punt de ruptura simbòlic per a explicar una fractura generacional molt rellevant en la cultura política dels espanyols i dels catalans. Si l’anomenada cultura de la transició (CT) estava marcada per una escassa exigència democràtica -que deriva alhora del “no se meta usted en política” del període franquista-, el 15M és l’experiència de la repolitització de la societat espanyola i especialment de les seves generacions més joves. Això ha provocat un profund qüestionament de les estructures clàssiques de la democràcia representativa i, més concretament, una crítica a delegar en els “experts” -polítics i tècnics- la gestió del bé comú. La PAH, les diverses marees o el sorgiment de forces polítiques alternatives són la conseqüència pràctica de la irrupció d’aquesta nova manera d’entendre la cosa pública.

Aquest fenomen -com el de la crisi- no és tampoc, però, local. La nostra generació ha protagonitzat moviments similars al 15M en altres llocs del planeta com ara la primavera àrab o l’occupy Wall Street. Com deia Joseph Roth, “cap pàtria dóna als seus fills tantes característiques comunes com una època”. Segurament tinc més a veure amb un alemany, un egipci o un japonès de 26 anys que viu en ple 2017 que no pas amb un català del 1714. Els estralls de la crisi, els efectes de la globalització o els canvis tecnològics i comunicatius són alguns dels elements que han facilitat la producció i reproducció d’aquesta experiència democratitzadora global, comuna en la nostra generació.

L’experiència de la tribu

I la tercera i última la vull anomenar provocativament l’experiència de la tribu, que a simple vista podria semblar contradictòria amb l’anterior però que en realitat, al meu parer, és complementària. La meva generació ha assistit a un fracàs de les institucions internacionals i europees en l’establiment d’una democràcia global, la reducció de les desigualtats o el control del capitalisme salvatge. De la mateixa manera que, com hem dit al principi, el consens socialdemòcrata és per nosaltres un mite de les generacions precedents, també ho és Europa com a espai de llibertat, seguretat i justícia. El replegament de moltes societats a l’Estat nació i a les seves essències és una reacció evident a aquests fracassos, davant dels quals la meva generació també ha pres actituds diferents: identitarisme uns i nou cosmopolitisme altres.

Aquesta reflexió, però, es mereix un apunt obligatori relacionat amb l’actualitat política, que és el cas català. Sens dubte que una part de l’independentisme té força a veure amb l’experiència de la tribu, però a diferència de Trump o Le Pen, aquest projecte és profundament cívic, pluralista i -malgrat semblar contradictori- de vocació europea i global. I també penso que una altra part de l’independentisme té molt més a veure amb l’experiència del 15M que no pas amb la de la tribu -si em permeteu que segueixi utilitzant aquestes categories-. En els darrers dies, davant de la repressió de l’Estat, aquest argument pren més força que mai.

A mode de conclusió, no sé quins seran els mites que forjarà la nostra generació, i tampoc sé de quina institucionalitat ens dotarem per a aprofundir en una nova convivència democràtica -de fet, a hores d’ara, no sabem ni quin serà el marc territorial d’aquesta nova institucionalitat!-, però penso que les experiències viscudes per la nostra generació tenen un potencial transformador innegable. Al cap i a la fi, als més joves sempre ens ha tocat -en contrast amb la massa sovint monòtona cosmovisió dels més grans- la tasca d’imaginar un món millor. I de començar a fer passes per a fer-lo possible. En això estem.

Font de la foto: Wikipedia (furilo)

No heu de donar explicacions

No heu de donar explicacions

El sempre genial Santi Alba es preguntava en un article, poc després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, sobre què deu ser el contrari d’una bomba. La resposta és difícil: “Un beso? Un silencio? El estallido de una orquesta?”. El mal és mesurable -tants morts, tants ferits, tants danys materials- peró el bé és incommensurable, defensa. Pocs dies després, és possible que l’abraçada entre l’imam de Rubí i el pare d’en Xavi ens hagin donat la resposta: l’amor, la tendresa. No se m’acut un element més oposat a les bombes, al fanatisme i a l’odi que l’amor.

L’abraçada entre Driss Sally i Javier Martínez és, sens dubte, un exemple commovedor i emocionant. Ho han estat també el conjunt de manifestacions i concentracions convocades per la comunitat musulmana arreu del país en aquests darrers dies. La més nombrosa ha estat la de dilluns passat a Barcelona, acompanyada per 148 entitats i més de 2.500 persones amb cartells com ara “soc musulmà, no terrorista”, “no en el nostre nom” o “no són musulmans, són assassins”.

Frame analysis i islamofòbia

La realitat és complexa i polièdrica, i això fa que inevitablement les persones construïm esquemes mentals que, literalment, emmarquen (framing) certs fragments del món per a conferir-li sentit. Amb aquesta operació, emfatitzant uns aspectes de la realitat i amagant-ne d’altres, fem més senzilla la comprensió del nostre entorn i adquirim, indirectament, pautes de comportament polític i social.

En aquest sentit, és molt interessant veure com emmarquen la qüestió del terrorisme islamista els principals mitjans de comunicació i, en general, l’opinió pública en el seu conjunt. Santi Alba, a qui ja hem citat al principi, té un magnífic llibre titulat islamofobia que, des de la disciplina de la filosofia, ens ajuda a entendre aquest joc de marcs que es mouen al voltant del tema que ens ocupa.

Alba defensa que els esquemes que hem construït per aproximar-nos a la realitat musulmana són profundament islamòfobs, i critica el perill de la generalització que, en gran part, parteix del desconeixement. Així doncs, tractem el “món islàmic” com si fos una realitat monolítica i homogènia, quan en realitat és diversa i plural. De la mateixa manera que res té a veure la Teoria de l’Alliberament amb els postulats de l’Opus Dei, malgrat que ambdues corrents són cristianes, tampoc pensen el mateix els més de 1.200 milions de musulmans que hi ha al món.

Aquesta “reducció de la multiplicitat a la unitat” es combina amb dos altres mecanismes d’exclusió. El primer, que aquesta (falsa) unitat és negativa; i el segon, que no és assimilable. Ja tenim, doncs, el frame islamòfob construït i funcionant a tot drap: davant d’un occident demòcrata i tolerant, ens trobem amb un “món islàmic” [unitat] intransigent i a voltes violent [negativa] que, precisament per aquest fet, és incompatible amb els nostres valors [inassimilable]. La identificació entre musulmà i potencial terrorista, que alguns han volgut intuir aquests dies, és la conseqüència directa dels esquemes islamòfobs que operen a la nostra societat.

No pensis en un musulmà…

Quan Dinamarca va patir també un atac terrorista l’any 2015, la seva primera ministra va declarar el següent: “això no és una guerra entre l’islam i occident. Això no és una guerra entre musulmans i no-musulmans”. Obvi, veritat? Probablement, Thorning-Schmidt volia respondre amb aquestes paraules a l’extrema dreta local, que estava enverinant a l’opinió pública amb aquest discurs.

La teoria de marcs, però, ens diu que aquesta no és la millor estratègia. El cèlebre lingüista George Lakoff va escriure el llibre “no pensis en un elefant” per explicar precisament això: quan neguem el frame dels nostres adversaris, el que fem és evocar aquest frame. De la mateixa manera que “no pensis en un elefant” és un imperatiu impossible de dur a terme, doncs per tal de recordar que no has de pensar en un elefant, inevitablement has de pensar-hi.

La primera ministra danesa, doncs, va cometre un error de manual. Amb la millor de les intencions, va activar els marcs dels seus adversaris, o expressat d’una altra manera, va caure en el joc de l’altre. Entrar en el terreny dels teus oponents els hi dóna avantatge, ja que en certa manera juguen en camp local, aconsegueixen que parlis amb el seu llenguatge. Així mateix, provoca que et posis a la defensiva, recau sobre tu la “càrrega de la prova” i davant dels seus eslògans fàcils i simples, t’obliga a donar respostes més complexes i relliscoses.

En certa manera, que la comunitat musulmana, després dels atacs a Barcelona i Cambrils, esgrimeixi lemes com els que hem citat al principi -“sóc musulmà, no terrorista”– activa els marcs dels islamòfobs, els mecanismes dels quals hem explicat en l’apartat anterior. De forma encara més subreptícia, la sobreexposició mediàtica de la comunitat musulmana aquests dies provoca una reacció similar. Amb encert, alguns analistes han fet notar que no hi ha manifestacions d’homes cada vegada que una dona és assassinada per violència de gènere a Catalunya -ja en són cinc aquest any, per cert-.

Així doncs, mentre que els episodis d’assassinats masclistes són presentats a voltes com a “casos aïllats”, no sembla que sigui així per al terrorisme vinculat al Daesh: els esquemes islamòfobs operen de tal manera que, mentre la comunitat musulmana es veu empesa per l’opinió pública a condemnar els atemptats una vegada rere l’altra, trobaríem histriònic que es convoquessin manifestacions sota pancartes com ara “sóc home, no assassí”, “no en nom dels homes” o “no són homes, són agressors”.

… Pensa en la tolerància i el respecte

Un extens article al The Guardian explica amb encert que el que hem patit a Barcelona i a Cambrils no neix de la radicalització de l’islam, sinó de la islamització del radicalisme. Aquesta sentència té implicacions molt més profundes que les que citaré, però el que interessa en aquest rudimentari anàlisi de marcs és que dóna alguna pista sobre com actuar estratègicament en un context com el nostre.

Penso que estem al davant d’una contraposició entre fanàtics i moderats, entre la tolerància i el respecte enfront del radicalisme i l’odi. Els tolerants som una majoria de ciutadans i ciutadanes, de religions, races, sexes i creences diverses. Passar-nos el dia parlant de les implicacions democràtiques de l’islam és, al meu entendre, entrar en el joc dels que volen atiar la flama. Això no va de religió, sinó de pau i de convivència. Penso que aquest podria ser un bon frame.

A l’altra banda del mur hi ha els terroristes del Daesh, certament. Però no només. Els militants de l’extrema dreta que van manifestar-se a Barcelona poques hores després de l’atemptat també estan a l’altra banda del mur. Sabíeu que l’observatori per a la llibertat religiosa ha registrat fins a 12 atacs després dels atemptats, que inclouen pintades a mesquites, insults i fins i tot agressions físiques a persones musulmanes? Les estadístiques no s’acaben, però, aquí. Segons dades oficials, el 2015 es van perpetrar un total de 232 delictes d’odi a Catalunya contra diverses minories. La majoria dels atacs van ser obra de grups neofeixistes. Una bona manera de començar, doncs, seria normalitzar la nostra condició de comunitat política plural i diversa, enfront d’uns quants fanàtics que actuen en nom de creences dispars.

Aquests dies, per cert, he llegit als diaris i he escoltat a les televisions algunes veus de catalans musulmans molt suggerents, i em pregunto com és que a molts d’ells no els coneixia fins ara, i per què apareixen només quan s’ha de parlar de quelcom relacionat amb la seva religió. Segur que tenen opinions interessants sobre els serveis públics, el canvi climàtic o l’auge de les noves tecnologies, per citar tres temes aleatoris. Com és que no normalitzem la seva presència als mitjans de comunicació? Els musulmans són aproximadament el 7% de la població a Catalunya, però la seva representació als espais públics és propera a zero.

I per últim, la tasca d’inclusió i d’educació imprescindibles per a forjar una societat cohesionada no pot passar per alt la lliçó més important que ens han donat en Driss i en Javier: l’amor és el motor del món, i com defensa en Santi Alba, el bé és incommensurable. És per això que encara som aquí. Tots nosaltres som el contrari d’una bomba.

Foto: Jordi Cotrina (El Periódico)

 

Per què el cas Neymar és immoral?

Per què el cas Neymar és immoral?

Fa poques hores s’ha sabut definitivament que el davanter blaugrana Neymar da Silva serà traspassat al Paris Sant Germain (PSG) a través del pagament d’una clàusula de rescissió de 222 milions d’euros. Aquest serà el fitxatge més car de la història del futbol. Fins ara era el de Pogba (2016), que li costà 105 milions al Manchester United.

Els números no s’acaben, però, aquí. Segons el diari El País, el sou de l’acabalat brasiler rondarà els 30 milions d’euros per temporada. Al seu torn, el pare del futbolista s’enduria 100 milions per facilitar l’operació.

L’argument liberal

Els diners que es mouen en el cas Neymar i en el món del futbol en general són, en la meva opinió, pornogràfics. Però s’emparen en un sistema de lliure mercat que permet les transaccions entre particulars sempre que s’ajustin a Llei, així com en la recerca del benefici privat com a motor de l’economia i generador d’incentius.

En abstracte -i això ho han reconegut molts científics socials com el mateix Karl Marx-, el capitalisme contemporani ha estat el sistema econòmic en aconseguir crear més riquesa en menys temps del conjunt de la història de la humanitat. Economistes de tot l’espectre ideològic coincideixen a dir que la persecució del benefici privat incentiva la innovació i la reducció dels costos de producció, i que el lliure mercat transfereix recursos de les indústries menys rendibles a les que tenen més valor de canvi. La flexibilitat del sistema i la seva adaptabilitat al context històric i social és, doncs, sorprenent.

En el cas que ens ocupa, hem de reconèixer que la munió de persones d’arreu del planeta que segueixen amb entusiasme la quotidianitat del futbol és espectacular, i dins d’aquesta lògica de mercat sembla versemblant que les xifres que mou aquest món s’expliquin, en gran part, per aquest fenomen. Expressat d’una altra manera, sense una “demanda” tan elevada com l’actual, la indústria futbolística perdria valor i, conseqüentment, manejaria molts menys diners. Ens agradi o no, doncs, tot plegat respon a la voluntat agregada de milions de persones.

Poder i desigualtat

Un tuitaire ens feia notar que un mileurista hauria de treballar uns 18.500 anys per guanyar el que ha costat el fitxatge de Neymar, i una altra ens recordava que el cost del traspàs és semblant al pressupost global del departament de cultura de la Generalitat durant tot un any. Són xifres que maregen i que a molts de nosaltres ens deixen un mal sabor de boca. Són justes aquestes transferències astronòmiques de diners en un país on el 20% de la població està en risc de pobresa? Hi ha un element moral, relacionat amb el rebuig de l’enriquiment il·limitat en un context de crisi que xoca amb els -també morals- arguments en favor de la llibertat individual i del mercat. Els uns advocarien per una major redistribució, i els altres per mantenir l’statu quo.

En contra dels primers, Robert Nozick explicava molt bé a través de la paràbola del jugador de la NBA Wilt Chamberlain que si hom ha pagat diverses entrades per veure jugar a Neymar i ha contribuït voluntàriament a l’enriquiment del crack brasiler, no hi ha raons morals per censurar el desequilibri econòmic resultant. Quelcom semblant es pot dir dels 222 milions que li ha costat el traspàs al PSG. Què hi ha de dolent en una transacció que s’ha dut a terme de forma acordada, legal, justa i lliure? Què podem tenir en contra d’uns jugadors que cobren milions d’euros l’any sota aquests paràmetres de justícia basats en la llibertat?

En contraposició a aquesta idea, molts autors defensen que tota democràcia avançada necessita un mínim de cohesió social per poder funcionar. L’historiador Tony Judt ens va deixar un llibre pòstum on defensava amb dades que les desigualtats generen societats malaltes, insegures i decadents. Louis Brandeis, que havia sigut membre del Tribunal Suprem dels Estats Units, va arribar a afirmar que “podem tenir democràcia en aquest país, o podem tenir una gran quantitat de riquesa concentrada en unes poques mans, però no podem tenir ambdues coses”.

L’acumulació de diners obre la porta, alhora, a l’obtenció de múltiples recursos socials, polítics, mediàtics o de qualsevol altre tipus. Genera concentracions de poder de proporcions difícilment controlables. A l’altra banda del mur, en canvi, hi ha ciutadans que malden per arribar a final de mes i que tenen un accés molt menor, en comparació als superrics, als espais de decisió privats i públics. S’escau molt bé aquí la màxima de Rousseau on defensa que “cap ciutadà sigui tan ric com per poder comprar-ne un altre, ni cap tan pobre com per veure’s obligat a vendre’s”. Crec que és per aquesta intuïció rousseauniana que a molts no ens satisfà el simple argument de les transaccions voluntàries i la llibertat individual. El contrast entre els 30 milions d’euros del salari de Neymar i el 20% de la població en risc de pobresa és massa sensible per deixar la qüestió en mans de l’arbitrarietat del mercat.

Corrupció i capitalisme rendista

El lector que hagi tingut la paciència d’arribar fins aquí haurà copsat dues idees que s’amaguen, implícites, al llarg del text: una, que les transaccions voluntàries s’ajusten a Llei, i dues, que l’obtenció de rendes i la recerca de beneficis es realitza en l’espai exclusiu del mercat. Ni un punt ni l’altre són mentida, però les excepcions són prou destacables per a fer-hi esment.

Molts teòrics del republicanisme cívic coincideixen en afirmar que la Llei i l’Estat de dret garanteixen la llibertat de tots els individus i ens protegeixen contra els abusos de poder. També dels econòmics. És per això que, massa sovint, les grans elits financeres i empresarials conceben la regulació i la democràcia com un fre per a les seves ambicions i cobdícia desbocades. La corrupció neix amb aquest ànim de burlar l’Estat de dret i les restriccions legítimes que imposa.

En el món del futbol, la detenció del president de la Real Federación Española de Futbol (RFEF) és l’últim cas d’una llarga llista que conté entre els seus hits l’anomenat FIFA-gate (2015), una trama de corrupció i suborns valorada en més de 150 milions d’euros. També recordareu el cas de Blatter i Platini, inhabilitats i acusats de cobrament deslleial, d’oferir i rebre regals i prebendes i de conflicte d’interessos. Podem seguir amb el futbol llatinoamericà, on s’ha acusat de corrupció a 16 dirigents i s’ha detingut a l’exministre de turisme de Brasil (2014), acusat de cobrament de suborns en el marc del Mundial de Futbol. Tot plegat sense aprofundir en el nostríssim cas Rosell, arrestat per blanqueig de diners, o esmentar que les dues principals estrelles futbolístiques del món –Leo Messi i Cristiano Ronaldo– tenen problemes amb hisenda.

Aquests són, només, uns quants dels casos que esquitxen el món del futbol. Decep pensar que, el que per a moltes persones és una passió, per a d’altres és simplement una manera de fer diners. Per a aquests darrers el futbol no és ni un sentiment ni un esport, sinó un negoci. Aquest negoci, a més, presenta altres fonts d’enriquiment que s’escapen tant de la ja esmentada corrupció com de les formes legals d’obtenció de rendes a través del mercat. Parlem, per acabar, de la cosa pública.

L’any passat Brusel·les va declarar il·legals entre 50 i 70 milions d’euros d’ajudes a clubs de futbol espanyols, concretament a set -entre els quals es troben el Barça o el Madrid-. Les males pràctiques anaven en tres línies diferents: una permuta de terrenys entre el Real Madrid i l’Ajuntament de la capital, uns avals públics als clubs del País Valencià i, per últim, un tipus avantatjós a l’hora de pagar l’impost de societats. En resum, es tracta de diferents vies d’ajuda pública al negoci del futbol. Aquí no hi comptem altres quantitats ingents de recursos -dineraris o no- que aboquen les administracions públiques als diferents clubs d’elit.

L’economista Guy Standing -autor de “el precariat“- ha publicat recentment un nou llibre que porta el títol de “la corrupción del capitalismo“, on denuncia que el mite del lliure mercat no se sustenta a la pràctica, en tant que moltes entitats empresarials s’enriqueixen per vies que poc tenen a veure amb l’assumpció de riscos o amb la famosa “mà invisible” d’Adam Smith. Aquí, la mà és visible i la paguem entre tots. Els salaris indignes de futbolistes i alts executius es poden desemborsar, en part, perquè reben transferències de recursos procedents dels impostos de tots nosaltres. Aquesta és una forma rendista d’enriquiment i altament regressiva en termes redistributius.

És indubtable que els clubs de futbol generen marca ciutat, i en certa manera, beneficien al territori que els acull. Les administracions, en defensa de l’interès públic, tenen motius de pes per col·laborar amb els equips. Però no a qualsevol preu, i no amb les xifres que es manegen actualment. Ens caldria fer una reflexió profunda, com a societat, en aquest sentit.

Foto: Wikipedia (Alex Fau)

Legalitat del ’78 o legitimitat de les urnes

Legalitat del ’78 o legitimitat de les urnes

El senador nord-americà Hiram Johnson és l’autor de la cèlebre cita “la primera víctima quan arriba la guerra és la veritat“, pronunciada l’any 1917 en ple conflicte bèl·lic. Pels que no venim del nacionalisme clàssic -de cap dels dos nacionalismes en pugna-, i malgrat compartir les raons d’un dels dos mal nomenats bàndols, la polarització i la propaganda la veiem més pròpia de la devoció religiosa que de l’intercanvi democràtic madur i ponderat. La dialèctica de patriotes i traïdors, les pontificacions discutibles i imprecises i el fervor popular a favor o en contra formen part, ja, de la nostra quotidianitat política. Els millors autors de la teoria de la democràcia expressen que aquesta és un mètode de convivència necessàriament asèptic, que busca el debat serè i respectuós i s’allunya de les veritats absolutes i de la virulència verbal.

Aquestes són les meves coincidències amb els dirigents dels comuns en vistes al Referèndum del proper 1 d’octubre, després d’haver llegit certs exabruptes en relació als seus posicionaments. Penso que la denúncia raonada i raonable de les seves incoherències i contradiccions és, en democràcia, igual de necessari que respectar la seva sobirania per a decidir el que vulguin. La dicotomia “demòcrates vs. no demòcrates” la comparteixo si els autoritaris són els que justifiquen o utilitzen (il·legalment) les clavegueres de l’Estat per perseguir als seus rivals polítics. Tota la resta són demòcrates. Són demòcrates que tenen el dret a pensar que a Catalunya no li convé un Referèndum d’autodeterminació, o que no li convé aquest Referèndum que s’ha convocat. No ho comparteixo -penso que cal fer un Referèndum i que aquest és l’únic que podem fer-, però això no els exclou del bàndol de la democràcia.

Coincideixo també, fins i tot, amb alguns dels seus apunts. És veritat que el Referèndum no està emparat per la legalitat espanyola, que és la que ens regeix -i que l’apel·lació als tractats internacionals és opinable-, alhora que les garanties no són absolutes perquè el bàndol del “no” no participarà de la convocatòria del Referèndum -perquè no vol, tot cal dir-ho-. Al seu torn, també, la seva efectivitat dependrà de la bona feina que hagi fet el govern de la Generalitat en les relacions internacionals. El que està clar, en tot cas, és que és el millor Referèndum que es pot fer tenint en compte el context polític en què es convoca. L’alternativa a no fer aquest Referèndum és no fer-lo absolutament.

El que tenim al davant és una minoria territorialitzada que està determinada -en un percentatge d’aproximadament el 80% dels seus ciutadans- a decidir lliurement el seu futur polític. És evident que els canals legals per a vehicular aquestes demandes són ineficaços, precisament, perquè es tracta d’una minoria dins d’un Estat amb més de 47 milions d’habitants. Les majories polítiques a Espanya, al seu torn, estan disposades a utilitzar un ordenament jurídic dissenyat manifestament per impedir una iniciativa com aquesta per bloquejar les demandes legítimes de la majoria del poble català. És cert que ens podem esperar uns quants segles fins que Podem guanyi les eleccions amb majoria absoluta i permeti el Referèndum, però si aquesta és la seva opció, penso que els comuns ho haurien d’explicar clarament als seus electors, a qui van prometre l’obertura d’un “procés constituent propi i no subordinat“.

Tampoc s’acaba d’entendre que alguns drets -com el de l’habitatge- mereixin la desobediència i d’altres -com el d’autodeterminació- no se la mereixin, i més sabent que la que està oberta a Catalunya és l’única esquerda possible, avui, al règim del ’78 que volen canviar. Recordem, alhora, que més enllà de la Llei, les relacions entre Catalunya i Espanya es troben en una situació d’il·legitimitat en tant que estan regides per un Estatut que no ha estat votat per la ciutadania. La legalitat és una qüestió de poder, mentre que la legitimitat té a veure amb el consens -i a Catalunya, el consens al voltant del Referèndum és molt ampli-. Aquesta és la dicotomia: optar per la legalitat del règim del ’78 gestionada amb tics autoritaris pel Partit Popular, o bé per la legitimitat sorgida de les urnes a favor del Referèndum. Estic decebut amb un partit teòricament d’esquerra radical que ha volgut situar-se en l’equidistància entre ambdues posicions, alhora que estic profundament disposat a respectar-los. L’1 d’octubre, els seus electors ja decidiran lliurement què fer.

Font de la foto: Wikipedia (Amadalvarez)