Fa uns quants anys que el prestigi dels partits polítics està sota mínims. En les enquestes de confiança en les institucions, que confeccionen els centres d’estudis d’opinió, les formacions polítiques en surten molt mal parades. Sense anar més lluny, l’última dada que tenim (CIS, juliol 2016) és devastadora: de l’1 al 10, els ciutadans puntuen als partits amb un 2’88. Només els bancs (2’60) generen més desconfiança entre la ciutadania.

Aquesta realitat respon a múltiples causes, però el que aquí ens interessa és entrar en el debat sobre el seu funcionament intern. Les darreres dades que tenim al respecte són una mica antigues (2005), però això encara reforça més l’argumentació que segueix a continuació. Molt abans de la crisi econòmica, del 15M i de la repolitització de la societat espanyola, només un 18% dels ciutadans pensaven que els partits polítics funcionen de forma democràtica. Alhora, més d’un 65% dels enquestats declaraven que els partits ofereixen poques instàncies de participació. Res ens fa pensar que aquesta realitat hagi canviat, és més, tot indica que aquestes percepcions es mantenen igual o pitjor.

En aquest context de desafecció generalitzada, ha aparegut recentment una Sentència del Tribunal Constitucional on, per primer cop, s’estableix la limitació del dret a la llibertat d’expressió per als militants dels partits polítics. En relació a això, s’explicita també una mena d’exigència de fidelitat que pot tenir conseqüències en l’esfera pública catalana i espanyola. És a dir, s’estableix una doctrina constitucional que va en una línia diametralment oposada a la voluntat i als anhels d’una majoria ciutadana, que reclama més democràcia interna i menys poder per a les cúpules dels partits. Què ha passat exactament? Quines són les perversions d’aquesta resolució judicial?

La Sentència

El cas concret que ha provocat aquest gir en la doctrina és el d’una militant del PSOE d’Oviedo que va publicar dues dures cartes al diari “La Nueva España” (2006). En aquestes epístoles, l’afiliada criticava iradament -i amb un to un xic insultant- la decisió del partit de suspendre les primàries per escollir l’alcaldable socialista en les eleccions municipals de l’any següent. A partir d’aquí, el PSOE aplica els seus Estatuts i acaba sancionant a la díscola amb una expulsió temporal de 20 mesos, al·legant que amb els seus escrits havia soscavat la imatge dels càrrecs públics i institucions socialistes, i que havia actuat en contra d’una decisió vàlidament acordada pels òrgans del partit.

Quan el cas arriba al Tribunal Constitucional, es tracta del típic escenari de col·lisió de dos drets fonamentals: el de la llibertat d’expressió de l’afiliada (art. 20.1.a CE), d’una banda; i el de defensa dels interessos del partit (art. 22 CE), de l’altra. Els magistrats donen la raó, finalment, al PSOE. La rellevància de l’assumpte és que, per primer cop, els jutges no se centren només en les qüestions formals, sinó que entren al fons de la qüestió. I quan hi entren, generen jurisprudència a favor dels partits polítics. Què significa, això?

Fins a la publicació d’aquesta sentència, els tribunals sostenien que el seu control sobre la potestat sancionadora dels partits era merament formal, és a dir, no entraven a valorar la conducta de l’infractor/a. Tan sols comprovaven que existís “una base razonable para que los órganos [del partido] tomasen la correspondiente decisión“. Ara, però, consideren que l’article 6 de la Carta Magna confereix als partits polítics una posició constitucional especial que justifica “la intensificación del control judicial en determinados supuestos“. Això vol dir que entren en l’anàlisi material i no només formal de l’expulsió: n’examinen les causes de fons.

Quan baixen a l’arena, doncs, no només resolen aquest cas concret en favor del PSOE -qüestió que, seguint els antecedents, pot ser raonable- sinó que, passant de l’anècdota a la categoria, reforcen els drets dels partits en detriment dels dels seus militants, concretament en el cas de la llibertat d’expressió. O sigui, quan per primera vegada es dediquen a dibuixar els límits dels drets d’uns i altres, les formacions polítiques obtenen un repartiment fronterer molt favorable als seus interessos.

Concretament, dictaminen que els qui ingressen en un partit polític “han de conocer que su pertenencia les impone una mínima exigencia de lealtad“, i que els afiliats “asumen el deber de preservar la imagen pública de la formación política a la que pertenecen“. Aquest deure no s’imputa només als càrrecs institucionals, sinó que els magistrats apel·len a la “obligación de contención en las manifestaciones públicas incluso para los afiliados que no tengan responsabilidades públicas“. Cal dir, però, que aquesta afirmació és matisada -tot i que de forma molt imprecisa, fet que pot donar peu a l’arbitrarietat i a la indefensió-.

Però… I què n’hi ha, dels deures dels partits polítics? Per què en la col·lisió de dos drets legítims el Tribunal trenca l’equilibri en favor de les organitzacions partidàries? Podríem adduir que de la mateixa manera que s’estableix el deure de lleialtat per a l’afiliat, s’haurien de delimitar també les obligacions dels partits. Ara en parlarem.

La gènesi: una Constitució desfasada

L’article 6 de la Constitució espanyola manifesta que “los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política […]. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos“.

Fixi’s que el text constitucional, com recorda la Sentència, col·loca els partits polítics en una posició preeminent en l’esfera pública. A més, com que no citen a cap altra entitat -excepte sindicats i patronals, i només en l’àmbit econòmic-, la Constitució està conferint als partits, a la pràctica, el monopoli de l’acció política.

Això era raonable l’any 1978 quan, després de la dictadura, reforçar els partits era reforçar la democràcia. A causa dels anys viscuts en la clandestinitat, calia que les formacions polítiques adquirissin múscul i ocupessin un lloc no només destacat, sinó autènticament protagonista, en el nou règim polític espanyol.

Ara, però, això és discutible. En la societat d’avui tenim múltiples actors polítics que interactuen entre sí, dels quals els partits en són un més. Actor destacat i insubstituïble, però no exclusiu. Associacions, moviments socials, plataformes i entitats diverses són, també, organitzacions imprescindibles en la vida pública. Totes elles contribueixen a formar la voluntat popular i són, també, instruments fonamentals per a la participació política.

La PAH, les diferents marees o l’ANC i Òmnium a Catalunya tenen quasi tanta capacitat com els partits per actuar en l’esfera pública de diferents formes: marcant l’agenda mediàtica, influint sobre el disseny de les polítiques públiques o formant i generant quadres per a diferents nivells de govern. I gaudeixen, moltes vegades, de més afecció ciutadana que els mateixos partits polítics.

Això no vol dir, però, que calgui rebutjar els partits polítics i el paper que juguen en l’Estat de Dret. Jo sóc dels que defensa que les experiències de règims sense partits -o amb un de sol- no han anat gens bé, i que efectivament les formacions polítiques garanteixen l’expressió del pluralisme i són una peça bàsica de qualsevol sistema que es vulgui autènticament democràtic. El que és discutible, en tot cas, és que gaudeixin d’aquesta condició d’exclusivitat respecte d’altres agències polítiques.

Continuant, però, amb l’anàlisi de l’article sisè, fixeu-vos en l’última frase del precepte: “su estructura interna y su funcionamiento deberán ser democráticos“. Tornem, amb això, a la Sentència. Aquesta cita hi apareix, però només de passada i sense aturar-s’hi massa. Els magistrats accepten acríticament que el funcionament intern del partit és democràtic. Sembla una qüestió tan evident, que no cal vessar-hi més tinta del compte.

En aquest sentit, el Tribunal ni es planteja anar més enllà de l’anàlisi purament formal de l’assumpte, en aquest punt. Si els Estatuts del PSOE són democràtics i observen un procediment concret -en aquest cas, sancionador- que s’ha seguit escrupulosament, no hi ha res més a afegir. Però no estaria malament que els Tribunals entressin a realitzar una anàlisi també material, real, del funcionament intern del partit.

Expressat d’una altra manera: no es pot exigir un deure efectiu, comprovable, de lleialtat i contenció en les manifestacions públiques dels afiliats, i en canvi, quedar-se en un plànol merament formal o normatiu a l’hora d’examinar l’estructura i el funcionament intern dels partits polítics. En aquest sentit, només seria just exigir lleialtat “externa” a l’afiliat del partit si les decisions “internes” de l’organització es prenen de la forma més democràtica possible, i amb la participació activa i efectiva de tots els associats -a través o no de compromissaris o representants-. Ara veurem si és possible, això.

Lleialtat. A què? O a qui?

Seguint amb l’argumentació precedent, el que aquí se sosté és que el tarannà democràtic d’un partit no es pot comprovar, només, observant els seus Estatuts. El paper ho aguanta tot, com se sol dir col·loquialment. El cas és que els dirigents de les formacions polítiques disposen d’estratègies diverses per imposar la seva voluntat, i actuen com a gatekeepers de recursos materials, mediàtics i polítics. Si hom vol prosperar, malauradament, és recomanable que no s’enfronti a la cúpula del partit. Tot això, però, per la seva subtilitat, és o bé molt difícil o bé directament impossible de comprovar per part dels Tribunals.

Precisament per la dificultat de controlar jurisdiccionalment el grau de democràcia interna d’un partit, no sembla ni just ni raonable l’establiment de limitacions als drets fonamentals dels afiliats. En algunes ocasions, a la militància de base només li queda la via de la crítica pública per moure a la cúpula del partit a actuar en un sentit o en un altre si, internament, els líders orgànics han aconseguit blindar-se a través de mecanismes diversos. Preguntem-nos, per exemple, si la decisió del PSOE d’expulsar a Sánchez i d’afavorir la investidura de Rajoy comptava amb l’aprovació de la majoria d’afiliats.

En aquest cas, podríem comprendre perfectament que, un cop adoptada la decisió, una part dels militants socialistes no hi estiguin d’acord i ho manifestin públicament, amb duresa. A partir d’aquesta resolució del TC, el secretari d’organització de torn pot anar a buscar a aquestes persones i exigir-les lleialtat i contenció, sentència en mà. S’està, doncs, afavorint una autocensura que va clarament en contra de la qualitat del debat públic, i en última instància, de la democràcia interna mateixa.

Per acabar, finalment, una conclusió i dues propostes. La conclusió és que, com hem dit al principi, el Tribunal estableix que els afiliats “asumen el deber de preservar la imagen pública de la formación política a la que pertenecen“. Però a la pràctica s’està posant el focus sobre els militants crítics, ja que els que formen part de l’oficialisme -la cúpula i els seus afins- són vistos quasi com a estructura i no com a persones físiques. És a dir, l’exigència de “preservar la imagen pública de la formación política” significa, a la pràctica, el deure de no contradir públicament a la cúpula del partit, i al discurs fixat per aquesta.

I les dues propostes. L’una, canviar la Constitució. Com hem dit en l’apartat anterior, caldria rebaixar la càrrega de la protecció constitucional de la qual gaudeixen els partits polítics ja que, en el plànol jurídic, són un actor excessivament privilegiat. Això podria donar peu a interpretacions, per part dels Tribunals, molt més garantistes per als afiliats en relació als seus partits, i seria més difícil topar-nos amb Sentències com la que ens ocupa.

I la segona, fomentar els canvis legislatius que elevin les obligacions democràtiques de les formacions polítiques. Moltes de les propostes que van en aquesta línia han estat un xic trinxades però no són, per això, rebutjables. Es podria, per exemple, imposar la convocatòria d’eleccions primàries per Llei, sota la supervisió d’una autoritat independent. O abordar la limitació de mandats i càrrecs. I evidentment, refer el sistema electoral per treure poder a les cúpules dels partits -repensar la mida dels districtes, la forma de vot, etc.-

En definitiva, són propostes que l’únic que requereixen és voluntat política. Amb un reforçament de les obligacions democràtiques dels partits, la doctrina del TC seria més raonable. Ah! I com a curiositat: si recordeu, el cas concret que s’analitza aquí és l’expulsió temporal d’una militant del PSOE per haver denunciat la paralització d’unes primàries. Demanava, en definitiva, més democràcia interna. Irònic, veritat?

Font de la foto: Wikipedia (Emilia Girón)

Anuncis

One thought on “Les cúpules dels partits, reforçades pel Tribunal Constitucional

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s