El sempre genial Santi Alba es preguntava en un article, poc després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, sobre què deu ser el contrari d’una bomba. La resposta és difícil: “Un beso? Un silencio? El estallido de una orquesta?”. El mal és mesurable -tants morts, tants ferits, tants danys materials- peró el bé és incommensurable, defensa. Pocs dies després, és possible que l’abraçada entre l’imam de Rubí i el pare d’en Xavi ens hagin donat la resposta: l’amor, la tendresa. No se m’acut un element més oposat a les bombes, al fanatisme i a l’odi que l’amor.

L’abraçada entre Driss Sally i Javier Martínez és, sens dubte, un exemple commovedor i emocionant. Ho han estat també el conjunt de manifestacions i concentracions convocades per la comunitat musulmana arreu del país en aquests darrers dies. La més nombrosa ha estat la de dilluns passat a Barcelona, acompanyada per 148 entitats i més de 2.500 persones amb cartells com ara “soc musulmà, no terrorista”, “no en el nostre nom” o “no són musulmans, són assassins”.

Frame analysis i islamofòbia

La realitat és complexa i polièdrica, i això fa que inevitablement les persones construïm esquemes mentals que, literalment, emmarquen (framing) certs fragments del món per a conferir-li sentit. Amb aquesta operació, emfatitzant uns aspectes de la realitat i amagant-ne d’altres, fem més senzilla la comprensió del nostre entorn i adquirim, indirectament, pautes de comportament polític i social.

En aquest sentit, és molt interessant veure com emmarquen la qüestió del terrorisme islamista els principals mitjans de comunicació i, en general, l’opinió pública en el seu conjunt. Santi Alba, a qui ja hem citat al principi, té un magnífic llibre titulat islamofobia que, des de la disciplina de la filosofia, ens ajuda a entendre aquest joc de marcs que es mouen al voltant del tema que ens ocupa.

Alba defensa que els esquemes que hem construït per aproximar-nos a la realitat musulmana són profundament islamòfobs, i critica el perill de la generalització que, en gran part, parteix del desconeixement. Així doncs, tractem el “món islàmic” com si fos una realitat monolítica i homogènia, quan en realitat és diversa i plural. De la mateixa manera que res té a veure la Teoria de l’Alliberament amb els postulats de l’Opus Dei, malgrat que ambdues corrents són cristianes, tampoc pensen el mateix els més de 1.200 milions de musulmans que hi ha al món.

Aquesta “reducció de la multiplicitat a la unitat” es combina amb dos altres mecanismes d’exclusió. El primer, que aquesta (falsa) unitat és negativa; i el segon, que no és assimilable. Ja tenim, doncs, el frame islamòfob construït i funcionant a tot drap: davant d’un occident demòcrata i tolerant, ens trobem amb un “món islàmic” [unitat] intransigent i a voltes violent [negativa] que, precisament per aquest fet, és incompatible amb els nostres valors [inassimilable]. La identificació entre musulmà i potencial terrorista, que alguns han volgut intuir aquests dies, és la conseqüència directa dels esquemes islamòfobs que operen a la nostra societat.

No pensis en un musulmà…

Quan Dinamarca va patir també un atac terrorista l’any 2015, la seva primera ministra va declarar el següent: “això no és una guerra entre l’islam i occident. Això no és una guerra entre musulmans i no-musulmans”. Obvi, veritat? Probablement, Thorning-Schmidt volia respondre amb aquestes paraules a l’extrema dreta local, que estava enverinant a l’opinió pública amb aquest discurs.

La teoria de marcs, però, ens diu que aquesta no és la millor estratègia. El cèlebre lingüista George Lakoff va escriure el llibre “no pensis en un elefant” per explicar precisament això: quan neguem el frame dels nostres adversaris, el que fem és evocar aquest frame. De la mateixa manera que “no pensis en un elefant” és un imperatiu impossible de dur a terme, doncs per tal de recordar que no has de pensar en un elefant, inevitablement has de pensar-hi.

La primera ministra danesa, doncs, va cometre un error de manual. Amb la millor de les intencions, va activar els marcs dels seus adversaris, o expressat d’una altra manera, va caure en el joc de l’altre. Entrar en el terreny dels teus oponents els hi dóna avantatge, ja que en certa manera juguen en camp local, aconsegueixen que parlis amb el seu llenguatge. Així mateix, provoca que et posis a la defensiva, recau sobre tu la “càrrega de la prova” i davant dels seus eslògans fàcils i simples, t’obliga a donar respostes més complexes i relliscoses.

En certa manera, que la comunitat musulmana, després dels atacs a Barcelona i Cambrils, esgrimeixi lemes com els que hem citat al principi -“sóc musulmà, no terrorista”– activa els marcs dels islamòfobs, els mecanismes dels quals hem explicat en l’apartat anterior. De forma encara més subreptícia, la sobreexposició mediàtica de la comunitat musulmana aquests dies provoca una reacció similar. Amb encert, alguns analistes han fet notar que no hi ha manifestacions d’homes cada vegada que una dona és assassinada per violència de gènere a Catalunya -ja en són cinc aquest any, per cert-.

Així doncs, mentre que els episodis d’assassinats masclistes són presentats a voltes com a “casos aïllats”, no sembla que sigui així per al terrorisme vinculat al Daesh: els esquemes islamòfobs operen de tal manera que, mentre la comunitat musulmana es veu empesa per l’opinió pública a condemnar els atemptats una vegada rere l’altra, trobaríem histriònic que es convoquessin manifestacions sota pancartes com ara “sóc home, no assassí”, “no en nom dels homes” o “no són homes, són agressors”.

… Pensa en la tolerància i el respecte

Un extens article al The Guardian explica amb encert que el que hem patit a Barcelona i a Cambrils no neix de la radicalització de l’islam, sinó de la islamització del radicalisme. Aquesta sentència té implicacions molt més profundes que les que citaré, però el que interessa en aquest rudimentari anàlisi de marcs és que dóna alguna pista sobre com actuar estratègicament en un context com el nostre.

Penso que estem al davant d’una contraposició entre fanàtics i moderats, entre la tolerància i el respecte enfront del radicalisme i l’odi. Els tolerants som una majoria de ciutadans i ciutadanes, de religions, races, sexes i creences diverses. Passar-nos el dia parlant de les implicacions democràtiques de l’islam és, al meu entendre, entrar en el joc dels que volen atiar la flama. Això no va de religió, sinó de pau i de convivència. Penso que aquest podria ser un bon frame.

A l’altra banda del mur hi ha els terroristes del Daesh, certament. Però no només. Els militants de l’extrema dreta que van manifestar-se a Barcelona poques hores després de l’atemptat també estan a l’altra banda del mur. Sabíeu que l’observatori per a la llibertat religiosa ha registrat fins a 12 atacs després dels atemptats, que inclouen pintades a mesquites, insults i fins i tot agressions físiques a persones musulmanes? Les estadístiques no s’acaben, però, aquí. Segons dades oficials, el 2015 es van perpetrar un total de 232 delictes d’odi a Catalunya contra diverses minories. La majoria dels atacs van ser obra de grups neofeixistes. Una bona manera de començar, doncs, seria normalitzar la nostra condició de comunitat política plural i diversa, enfront d’uns quants fanàtics que actuen en nom de creences dispars.

Aquests dies, per cert, he llegit als diaris i he escoltat a les televisions algunes veus de catalans musulmans molt suggerents, i em pregunto com és que a molts d’ells no els coneixia fins ara, i per què apareixen només quan s’ha de parlar de quelcom relacionat amb la seva religió. Segur que tenen opinions interessants sobre els serveis públics, el canvi climàtic o l’auge de les noves tecnologies, per citar tres temes aleatoris. Com és que no normalitzem la seva presència als mitjans de comunicació? Els musulmans són aproximadament el 7% de la població a Catalunya, però la seva representació als espais públics és propera a zero.

I per últim, la tasca d’inclusió i d’educació imprescindibles per a forjar una societat cohesionada no pot passar per alt la lliçó més important que ens han donat en Driss i en Javier: l’amor és el motor del món, i com defensa en Santi Alba, el bé és incommensurable. És per això que encara som aquí. Tots nosaltres som el contrari d’una bomba.

Foto: Jordi Cotrina (El Periódico)

 

Anuncis

2 thoughts on “No heu de donar explicacions

  1. Bona reflexió Carles. Els que d’alguna manera o altre hem estat i estem en entitats que estudiem i reflexionem amb els conflictes i la pau com la Universitat Internacional de la pau a Sant Cugat, tenim clar que és del tot necessari posar-se en la pell de l’altre per entendre els conflictes. La violència és fàcil la pau molt complicada i cal entendre el perquè. Una abraçada

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s