Els mites de la nostra generació

Els mites de la nostra generació

Fa pocs dies celebràvem un acte a Girona en relació al procés català, un dels molts que s’estan realitzant al llarg del territori. En aquestes trobades, el que expliquem els ponents i el que pregunta el públic sol pivotar sempre al voltant de les mateixes qüestions: drets i llibertats, dubtes i determinacions, pors i compromisos.

Aquesta vegada, però, un company del públic em va dirigir una pregunta que, per la seva singularitat, em va sorprendre i la vaig trobar força suggerent: quins són els mites de la nostra generació? El fet és que en la meva primera intervenció em vaig centrar a explicar el col·lapse de les institucions del ’78 i la resposta repressiva de l’Estat en el context de la impugnació d’un dels sagrats consensos de la transició: la unitat d’Espanya. Davant del desgel dels mites de la transició, doncs, quins construirem nosaltres? Quins ídols encimarem quan caiguin, definitivament, els del ’78?

Les experiències d’una generació

Abans de respondre a la pregunta, són necessàries dues consideracions prèvies. La primera i més important és que elevar quelcom a la categoria de mite requereix un cert temps històric de sedimentació i de maduració, de construcció de relats que il·luminin uns segments de la realitat i en deixin a l’ombra uns altres. La meva generació, doncs, no ha tingut temps de construir mites, però sí de viure experiències. Per això m’agradaria parlar pròpiament de les experiències de la meva generació i no dels seus mites, que encara no hem pogut forjar.

I la segona consideració és que les generacions -com qualsevol altra categorització abstracta d’un grup humà- no són monolítiques. No totes les persones que formen part de la mateixa generació tenen una consciència igual de les experiències viscudes. En la tria que faré a continuació, doncs, potser no tothom s’hi sentirà còmode.

L’experiència de la crisi

Permeteu-me començar per la més crua. El primer que vull destacar és l’experiència de la crisi. Les persones de la meva generació hem viscut -de forma socialment conscient- més temps en període de crisi que de no-crisi. El consens socialdemòcrata -plena ocupació i drets amplis- és per nosaltres un dels mites de les generacions precedents. Aquesta és una de les explicacions per les quals ens sentim més interpel·lats pels discursos de les noves esquerres que pels de les clàssiques. I això també serveix per a l’altra vorera ideològica: funcionen molt millor els discursos individualistes liberals d’estètica moderneta que no els conservadors clanxinats i moralistes.

No estem parlant només, però, de discursos, sinó també de la pròpia realitat material: especialment per les classes populars i mitjanes, l’experiència de la crisi és també l’experiència de la precarietat. El precariat, la nova classe social sorgida d’entre els perdedors de la globalització, és aquella que salta de feina en feina temporal i mal remunerada, sense expectatives de millora ni ancoratge econòmic de cap tipus. Un país amb més del 50% dels joves en situació d’atur i amb xifres massives d’emigració forçada és un paisatge devastador que ajuda a entendre què significa, per la nostra generació, l’experiència de la crisi.

L’experiència del 15M

La segona és l’experiència del 15M, que és el punt de ruptura simbòlic per a explicar una fractura generacional molt rellevant en la cultura política dels espanyols i dels catalans. Si l’anomenada cultura de la transició (CT) estava marcada per una escassa exigència democràtica -que deriva alhora del “no se meta usted en política” del període franquista-, el 15M és l’experiència de la repolitització de la societat espanyola i especialment de les seves generacions més joves. Això ha provocat un profund qüestionament de les estructures clàssiques de la democràcia representativa i, més concretament, una crítica a delegar en els “experts” -polítics i tècnics- la gestió del bé comú. La PAH, les diverses marees o el sorgiment de forces polítiques alternatives són la conseqüència pràctica de la irrupció d’aquesta nova manera d’entendre la cosa pública.

Aquest fenomen -com el de la crisi- no és tampoc, però, local. La nostra generació ha protagonitzat moviments similars al 15M en altres llocs del planeta com ara la primavera àrab o l’occupy Wall Street. Com deia Joseph Roth, “cap pàtria dóna als seus fills tantes característiques comunes com una època”. Segurament tinc més a veure amb un alemany, un egipci o un japonès de 26 anys que viu en ple 2017 que no pas amb un català del 1714. Els estralls de la crisi, els efectes de la globalització o els canvis tecnològics i comunicatius són alguns dels elements que han facilitat la producció i reproducció d’aquesta experiència democratitzadora global, comuna en la nostra generació.

L’experiència de la tribu

I la tercera i última la vull anomenar provocativament l’experiència de la tribu, que a simple vista podria semblar contradictòria amb l’anterior però que en realitat, al meu parer, és complementària. La meva generació ha assistit a un fracàs de les institucions internacionals i europees en l’establiment d’una democràcia global, la reducció de les desigualtats o el control del capitalisme salvatge. De la mateixa manera que, com hem dit al principi, el consens socialdemòcrata és per nosaltres un mite de les generacions precedents, també ho és Europa com a espai de llibertat, seguretat i justícia. El replegament de moltes societats a l’Estat nació i a les seves essències és una reacció evident a aquests fracassos, davant dels quals la meva generació també ha pres actituds diferents: identitarisme uns i nou cosmopolitisme altres.

Aquesta reflexió, però, es mereix un apunt obligatori relacionat amb l’actualitat política, que és el cas català. Sens dubte que una part de l’independentisme té força a veure amb l’experiència de la tribu, però a diferència de Trump o Le Pen, aquest projecte és profundament cívic, pluralista i -malgrat semblar contradictori- de vocació europea i global. I també penso que una altra part de l’independentisme té molt més a veure amb l’experiència del 15M que no pas amb la de la tribu -si em permeteu que segueixi utilitzant aquestes categories-. En els darrers dies, davant de la repressió de l’Estat, aquest argument pren més força que mai.

A mode de conclusió, no sé quins seran els mites que forjarà la nostra generació, i tampoc sé de quina institucionalitat ens dotarem per a aprofundir en una nova convivència democràtica -de fet, a hores d’ara, no sabem ni quin serà el marc territorial d’aquesta nova institucionalitat!-, però penso que les experiències viscudes per la nostra generació tenen un potencial transformador innegable. Al cap i a la fi, als més joves sempre ens ha tocat -en contrast amb la massa sovint monòtona cosmovisió dels més grans- la tasca d’imaginar un món millor. I de començar a fer passes per a fer-lo possible. En això estem.

Font de la foto: Wikipedia (furilo)

Anuncis

Entre Iglesias i Rajoy, em quedo amb Rajoy

Entre Iglesias i Rajoy, em quedo amb Rajoy

Imaginem-nos a Plaça Catalunya durant el maig del 2011. Enmig de les tendes dels indignats, s’ha instal·lat provisionalment una petita tarima des d’on diferents persones i col·lectius projecten els seus al·legats polítics i socials. A primera fila, els activistes més compromesos -els que no han tornat ni un dia a dormir a casa seva- s’ho miren amb l’orgull de l’organitzador, del que sent que la celebració d’aquella assemblea es duu a terme gràcies al seu treball diligent i incansable.

Una noia somrient és la primera a parlar. Deu tenir uns vint anys escassos, lluu un pírcing al nas que li queda realment bé i desplega una oratòria molt eficaç. Es queixa de les taxes universitàries, que provoquen l’abandonament prematur dels estudis superiors a milers i milers de joves. Quan acaba el seu parlament, rep l’aplaudiment de tots els assistents.

El següent a prendre la paraula és un home negre, d’entre 40 i 50 anys, que explica amb un accent afrancesat que va arribar a Barcelona fa aproximadament una dècada. Des de llavors, diu, ha sobreviscut gràcies a feines precàries i sense contracte. Ja fa un parell d’anys, però, que depèn de Càritas tant per menjar com per vestir-se. Amb l’esclat de la crisi el seu ja migrat nivell de vida ha caigut en picat.

Al costat de Baakir -aquest és el seu nom- s’asseu un home barbut i amb ulleres d’uns 60 anys. És discret i té cara de bonàs. Vesteix americana i corbata, i desentona aquí com ho faria Sid Vicious interpretant una peça de Mozart. Visiblement incòmode, i pensant que està a Barcelona, inicia una dissertació sobre el teixit empresarial vinculat a les TIC, que a la ciutat comtal es troba en expansió. En acabar -després d’espolsar-se amb angúnia els pantalons, que en contacte amb el terra s’han embrutit-, informa sobre el seu nom: Mariano Rajoy.

Segurament, els indignats que assistirien a aquesta ficcionada escena amb el president del govern espanyol experimentarien unes sensacions similars a les que senten els Diputats del PP al veure Pablo Iglesias a la tribuna del Congrés. Però n’hi ha més: els procediments, el llenguatge i les pràctiques pròpies de l’activisme xoquen tant amb Rajoy i amb el món de la política institucional com aquest món mateix, l’institucional, col·lisiona amb Iglesias i amb tot el que Iglesias representa.

Els codis que tenim interioritzats en relació a les dinàmiques formals i informals del debat parlamentari li confereixen una certa aura de sensatesa i de sentit comú, a Rajoy, quan actua en aquest escenari. Pablo Iglesias, en canvi, apareix com un outsider. És un ocell que vol nedar, que s’ha vist llançat dels carrers a la política convencional. Expressat d’una altra manera: la irrupció de la formació morada a les institucions els duu a camp contrari. Rajoy, en canvi, juga a casa. I això es nota.

La lògica populista vs la lògica de la representació

En els debats parlamentaris es veu clarament el sòl discursiu i ideològic que trepitgen ambdós líders polítics. D’una banda, Pablo Iglesias s’erigeix com l’encarnació de la gent -versió postmoderna del poble-, i traça una visió binària, maniquea, de la societat: nosaltres, els bons; ells, els dolents. El 99%, el poble; contra l’1%, la casta. Per exemple, en el primer dels dos debats d’investidura, el líder de Podem inicia la seva intervenció amb un “nuestra gente es la gente corriente“, i tot seguit enumera els diferents perfils que corresponen a la gente corriente que ell vol reivindicar. Aquí hi engloba pràcticament a tothom, i només n’exclou a superrics, corruptes i poderosos.

Rajoy, després de recordar que ha obtingut 8 milions de vots, el respon amb una dosi de sàtira molt interessant: “oiga, a usted le votan estudiantes, abuelos, obreros, catedráticos, autónomos, comerciantes […]. Y a los demás, quienes nos votan? [Solo] los ricos? o gente despistada?“. Seguidament apunta una frase que contrasta clarament amb la diatriba d’Iglesias: “hay gente para todos los gustos y gente con gustos distintos. Nadie tiene el patrimonio de la gente“. Amb aquesta sentència, Rajoy defuig de la lògica populista i manifesta una idea de comunitat política de tall nítidament liberal. El poble és, per al líder del PP, una agregació d’individus iguals i lliures que emeten preferències diverses, les quals seran representades a les cambres legislatives mitjançant persones escollides a tal efecte.

Aquesta observació sembla molt raonable per a l’espectador, que veu per la televisió una sala amb 350 persones que surten d’unes eleccions on hom hi ha participat -i que desenvolupen una sèrie de ritus que reforcen la idea de representació, i més important, de representativitat-. Iglesias, a la seva, i després de ser reprès per qualificar als Diputats de “delinqüents”, declara que “me debo al honor de mi patria y de los ciudadanos de este país, no al honor de esta cámara“. Aquí, doncs, torna a situar-se en una lògica populista de menyspreu a l’òrgan representatiu, que hipotèticament està segrestat per una casta pseudomafiosa que no encarna, realment, la voluntat popular.

Rajoy, en canvi, reconeix la condició de representant fins i tot al líder de Podem, malgrat ser el dimoni per a molts dels membres del PP. Fixeu-vos què li diu a Iglesias en un moment del primer debat d’investidura: “si me hubiera presionado algun rico me tendría exactamente igual, sin cuidado, que si lo hiciera usted […]. [Bueno], le haría más caso a usted porque es Diputado, y representante de la soberanía nacional“.

Ambdós juguen, doncs, amb les cartes sobre la taula. Però per què sembla més sensata i raonable l’observació de Rajoy que les de Pablo Iglesias -sempre en el marc del debat sobre la representació política-?

Què n’hi ha del no nos representan?

Aturem-nos un moment per detectar les forces de fons que es situen en la gènesi del projecte polític de Podemos. Segurament podrem convenir que la formació morada neix de la indignació ciutadana en contra del sistema polític i dels seus gestors en aquests anys de crisi, una indignació que esclata el mes de maig del 2011 a les places d’arreu d’Espanya. Moltes eren les consignes que s’hi llançaren, però crec que és especialment rellevant el “no nos representan“. Aquest lema, a parer meu, sintetitza molt bé el sentiment compartit per molts ciutadans que van veure amb bons ulls l’aparició del 15M.

Doncs bé, què fa Podemos, que es declara hereu del moviment que alçava pancartes amb aquesta inscripció? Si el no nos representan significa que el poble no és representable, això vol dir que tampoc ho és per la formació morada. “Nuestros sueños no caben en vuestras urnas“, dèien. Encara que aquestes urnes s’omplin de paperetes amb la cara d’Iglesias. Ens estem referint, doncs, a una lògica que s’escapa de la democràcia representativa. Si acceptem això, Podemos s’hauria equivocat al transformar-se en partit polític i en abdicar de la defensa d’altres tipus d’institucionalitats -més basades en la democràcia directa-, així com de l’activisme de carrer com a pràctica exclusiva.

D’altra banda, si acceptem la lògica de la representació, el no nos representan no treu als polítics la condició de representants, però sí la de representatius. És a dir, aquests polítics que diuen representar-nos, ho fan formalment, però no efectivament representación real ya! podríem cridar-. Com que els polítics actuals -el PPSOE– no són prou representatius, esperarem que arribin altres polítics que ens representin millor. Aquesta segona interpretació tampoc li acaba d’anar bé, a Podemos. Que el PP segueixi guanyant les eleccions generals vol dir que el partit de Rajoy ho deu ser una mica, de representatiu, i en tot cas, una mica més que la formació liderada per Iglesias, concretament en tres milions de vots de diferència.

Això Rajoy ho entén molt bé, i -murri i fent un xic de trampa- es refereix en aquest sentit a la manifestació de rodea el Congreso. Aquesta convocatòria es va dur a terme per primer cop abans que Podemos entrés al Parlament, però durant la darrera sessió d’investidura es va tornar a convocar, ja amb els d’Iglesias asseguts al Congrés. Diu Rajoy: “Antes, cuando usted no estaba aquí, pues los que estábamos, no les representábamos, y entonces era lógico que salieran [la gente a la calle]. Pero significa esto que los que van a salir a la calle no se sienten tampoco representados por usted, señor Iglesias?“.

Mariano Rajoy, amb el seu discurs, aconsegueix dues coses: d’una banda, arrossega Pablo Iglesias al terreny d’allò convencional, i implícitament està manifestant que si els polítics són casta, Iglesias -que ocupa un escó al Congrés dels Diputats-, també ho és. De l’altra, li recorda que si Podemos ha entrat en el joc de la democràcia parlamentària, ho ha de fer amb totes les seves conseqüències, i aquestes són que la formació morada té al darrere cinc milions de vots, però el PP en té vuit -qui pot parlar millor del que vol la gente?-. Rajoy està encotillant a Iglesias, hàbilment, en la lògica de la representació, on el líder conservador té les de guanyar.

Els límits de la representació

La lògica aparentment aclaparadora de Rajoy també presenta problemes. El primer de tot és que el Partit Popular està governant el país havent obtingut el 22,5% dels vots sobre el total del cens, és a dir, més del 75% dels espanyols -3 de cada 4- no han manifestat la determinació d’ésser governats pel PP. Amb aquestes xifres, no és un xic difícil aparèixer com a inqüestionables representants dels desitjos de la ciutadania?

D’altra banda, els partits polítics, que són els que contribueixen a la formació i a la manifestació de la voluntat popular -cito literalment la Constitució- generen molta desconfiança entre la població. De l’1 al 10, els ciutadans puntuen als partits amb un 2’88 (CIS, juliol 2016), i només superen als bancs (2’60) en crèdit ciutadà. El Parlament, que és l’òrgan de representació per excel·lència, també suspèn (3’79). No és atrevit afirmar sense fissures, doncs, que el Congrés dels Diputats és la viva imatge de la voluntat ciutadana?

Aquestes dades relatives a l’opinió pública expliquen, en part, l’auge de Podemos. Però són relativament fràgils i de caràcter provisional, ja que no seria teòricament impossible que els indicadors abans exposats es capgiressin completament d’un dia per l’altre. El discurs de Rajoy té límits més sòlids, intrínsecs en el sistema de democràcia representativa, com ara les motivacions i l’abast del vot, la inexistència de mecanismes ideals de control ciutadà i de rendiment de comptes, o la impossibilitat de realitzar un plebiscit quotidià que adeqüi la composició parlamentària a l’opinió pública del moment.

La conclusió de tot plegat, doncs, és que els dos sòls teòrics subjacents en el discurs d’un i altre líder polític presenten problemes, però els procediments, les pràctiques i els llenguatges institucionals sota els quals s’expressen confereixen un clar avantatge de partida a Rajoy. Disputar l’hegemonia ideològica de la representació -o més concretament, de la representativitat- contra i en l’escenari del Congrés dels Diputats, físicament i metafòrica, és com parlar de les polítiques de promoció de les TIC en una assemblea del 15M.

És per aquesta raó i en aquest context que, entre Iglesias i Rajoy, ens quedem amb Rajoy.

Font de la Foto: Flickr (La Moncloa)