L’oportunitat perduda per a l’Europa de les regions

L’oportunitat perduda per a l’Europa de les regions

Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha descartat avui una mediació amb Catalunya i ha expressat que no vol una Europa formada per 90 països. El màxim temor del luxemburguès és que es creï un “efecte dominó” que contagiï a la resta de nacionalitats del continent amb aspiracions secessionistes. Queda clar, doncs, que per les elits de Brusel·les això segueix essent un club d’Estats amb ben poques aspiracions d’avançar cap a la integració política i de descentralitzar el poder en benefici de les regions i de les ciutats, en observança del principi de subsidiarietat que es troba, per cert, en els tractats de la Unió.

George Steiner explicava en la seva ja celebèrrima “idea d’Europa” que el nostre és un continent que es pot travessar a peu. Europa ha estat i és passejada. Explica que la nostra cartografia “té el seu origen en les capacitats dels peus humans, en el que es considera els seus horitzons. Les dones i els homes europeus han caminat pels seus mapes, de poble en poble, de ciutat en ciutat. La majoria de les vegades, les distàncies posseeixen una escala humana, poden ser dominades pel viatger a peu“. La sedimentació d’aquests viatges al llarg dels segles ha dibuixat una fesomia geogràfica en la qual la posició de les ciutats i dels seus cercles concèntrics és admirablement lògica, abastable i relacional. Mirada de prop, Europa és una xarxa de ciutats que es vertebra, alhora, per multitud de regions que no coincideixen necessàriament amb les velles fronteres dels Estats-nació.

El nou Estat és Europa, ha vingut afirmant el catalanisme polític en les darreres dècades. Un catalanisme que, en contraposició amb els que volen posar-lo intencionadament en el sac del populisme xenòfob, ha demostrat -potser per necessitat- més vocació europeista que la majoria dels Estats europeus. En el marc de la innovació en l’organització territorial, ja fa uns quants anys les nostres institucions van impulsar l’euroregió Pirineus-Mediterrània -els països catalans del segle XXI-, aprofitant la capitalitat de Barcelona per tal de construir un gran node d’economia, cohesió social, cultura i mobilitat en el bressol del mediterrani. L’aposta per l’articulació de societats obertes, tolerants i cosmopolites -així com la participació activa en la construcció europea- s’adequa més a la realitat del catalanisme polític que la falsa caricatura d’un suposat nacionalisme excloent que pregonen certs altaveus mediàtics a Madrid.

El cas català, de fet, podria veure’s com una oportunitat per avançar cap als Estats Units d’Europa -amb diferents subnivells de govern- en els quals els plets nacionals es resoldrien per elevació. A diferència de la majoria dels Estats constituïts, Catalunya està plenament disposada a renunciar a molts dels elements clàssics de la sobirania -com ara l’exèrcit, la política econòmica o la moneda pròpia- en benefici d’un projecte comú amb la resta d’europeus. En un món d’interdependències i de sobiranies compartides la independència clàssica no existeix, i la discussió real pivota al voltant de si compartim institucions amb la resta d’Espanya des d’una posició subordinada o bé des de la lleial cooperació entre iguals en el marc d’una hipotètica Europa federal.

En el present, però, estem constatant els límits de la reclamació unilateral de la sobirania en aquest context de governança multinivell, i en la forma clàssica de l’Estat-nació. Quelcom semblant li va passar a Grècia, on malgrat guanyar un referèndum contra les condicions del rescat de la UE amb el 61% dels vots -i amb un govern d’esquerra radical en el poder-, va haver d’empassar-se les duríssimes condicions imposades per Brusel·les. En el nostre cas, a més, hi hem de sumar la ferotge capacitat coercitiva d’un Estat que està disposat a tot per tal d’impedir qualsevol eventual procés d’autodeterminació.

Aquestes dificultats objectives són tan certes com també ho és que la via de la repressió o del silenci no aconseguirà esborrar, d’un dia per l’altre, la voluntat de milions de catalans -i de ciutadans de moltes altres regions europees-. Ens trobem en una situació, doncs, difícil de desbloquejar. Davant d’aquest atzucac, és una irresponsabilitat que la Unió segueixi ancorada en la defensa acrítica dels interessos dels vells Estats-nació i es negui a reinventar-se quan, més enllà de la qüestió de les nacionalitats, s’ha comprovat que la seva arquitectura institucional ha estat com a mínim inoperant, per exemple, al llarg de la darrera crisi econòmica. Ara, potser també haurà estat irresponsabilitat (nostra) persistir en l’error històric de pensar que Europa ens salvaria.

Anuncis

Els mites de la nostra generació

Els mites de la nostra generació

Fa pocs dies celebràvem un acte a Girona en relació al procés català, un dels molts que s’estan realitzant al llarg del territori. En aquestes trobades, el que expliquem els ponents i el que pregunta el públic sol pivotar sempre al voltant de les mateixes qüestions: drets i llibertats, dubtes i determinacions, pors i compromisos.

Aquesta vegada, però, un company del públic em va dirigir una pregunta que, per la seva singularitat, em va sorprendre i la vaig trobar força suggerent: quins són els mites de la nostra generació? El fet és que en la meva primera intervenció em vaig centrar a explicar el col·lapse de les institucions del ’78 i la resposta repressiva de l’Estat en el context de la impugnació d’un dels sagrats consensos de la transició: la unitat d’Espanya. Davant del desgel dels mites de la transició, doncs, quins construirem nosaltres? Quins ídols encimarem quan caiguin, definitivament, els del ’78?

Les experiències d’una generació

Abans de respondre a la pregunta, són necessàries dues consideracions prèvies. La primera i més important és que elevar quelcom a la categoria de mite requereix un cert temps històric de sedimentació i de maduració, de construcció de relats que il·luminin uns segments de la realitat i en deixin a l’ombra uns altres. La meva generació, doncs, no ha tingut temps de construir mites, però sí de viure experiències. Per això m’agradaria parlar pròpiament de les experiències de la meva generació i no dels seus mites, que encara no hem pogut forjar.

I la segona consideració és que les generacions -com qualsevol altra categorització abstracta d’un grup humà- no són monolítiques. No totes les persones que formen part de la mateixa generació tenen una consciència igual de les experiències viscudes. En la tria que faré a continuació, doncs, potser no tothom s’hi sentirà còmode.

L’experiència de la crisi

Permeteu-me començar per la més crua. El primer que vull destacar és l’experiència de la crisi. Les persones de la meva generació hem viscut -de forma socialment conscient- més temps en període de crisi que de no-crisi. El consens socialdemòcrata -plena ocupació i drets amplis- és per nosaltres un dels mites de les generacions precedents. Aquesta és una de les explicacions per les quals ens sentim més interpel·lats pels discursos de les noves esquerres que pels de les clàssiques. I això també serveix per a l’altra vorera ideològica: funcionen molt millor els discursos individualistes liberals d’estètica moderneta que no els conservadors clanxinats i moralistes.

No estem parlant només, però, de discursos, sinó també de la pròpia realitat material: especialment per les classes populars i mitjanes, l’experiència de la crisi és també l’experiència de la precarietat. El precariat, la nova classe social sorgida d’entre els perdedors de la globalització, és aquella que salta de feina en feina temporal i mal remunerada, sense expectatives de millora ni ancoratge econòmic de cap tipus. Un país amb més del 50% dels joves en situació d’atur i amb xifres massives d’emigració forçada és un paisatge devastador que ajuda a entendre què significa, per la nostra generació, l’experiència de la crisi.

L’experiència del 15M

La segona és l’experiència del 15M, que és el punt de ruptura simbòlic per a explicar una fractura generacional molt rellevant en la cultura política dels espanyols i dels catalans. Si l’anomenada cultura de la transició (CT) estava marcada per una escassa exigència democràtica -que deriva alhora del “no se meta usted en política” del període franquista-, el 15M és l’experiència de la repolitització de la societat espanyola i especialment de les seves generacions més joves. Això ha provocat un profund qüestionament de les estructures clàssiques de la democràcia representativa i, més concretament, una crítica a delegar en els “experts” -polítics i tècnics- la gestió del bé comú. La PAH, les diverses marees o el sorgiment de forces polítiques alternatives són la conseqüència pràctica de la irrupció d’aquesta nova manera d’entendre la cosa pública.

Aquest fenomen -com el de la crisi- no és tampoc, però, local. La nostra generació ha protagonitzat moviments similars al 15M en altres llocs del planeta com ara la primavera àrab o l’occupy Wall Street. Com deia Joseph Roth, “cap pàtria dóna als seus fills tantes característiques comunes com una època”. Segurament tinc més a veure amb un alemany, un egipci o un japonès de 26 anys que viu en ple 2017 que no pas amb un català del 1714. Els estralls de la crisi, els efectes de la globalització o els canvis tecnològics i comunicatius són alguns dels elements que han facilitat la producció i reproducció d’aquesta experiència democratitzadora global, comuna en la nostra generació.

L’experiència de la tribu

I la tercera i última la vull anomenar provocativament l’experiència de la tribu, que a simple vista podria semblar contradictòria amb l’anterior però que en realitat, al meu parer, és complementària. La meva generació ha assistit a un fracàs de les institucions internacionals i europees en l’establiment d’una democràcia global, la reducció de les desigualtats o el control del capitalisme salvatge. De la mateixa manera que, com hem dit al principi, el consens socialdemòcrata és per nosaltres un mite de les generacions precedents, també ho és Europa com a espai de llibertat, seguretat i justícia. El replegament de moltes societats a l’Estat nació i a les seves essències és una reacció evident a aquests fracassos, davant dels quals la meva generació també ha pres actituds diferents: identitarisme uns i nou cosmopolitisme altres.

Aquesta reflexió, però, es mereix un apunt obligatori relacionat amb l’actualitat política, que és el cas català. Sens dubte que una part de l’independentisme té força a veure amb l’experiència de la tribu, però a diferència de Trump o Le Pen, aquest projecte és profundament cívic, pluralista i -malgrat semblar contradictori- de vocació europea i global. I també penso que una altra part de l’independentisme té molt més a veure amb l’experiència del 15M que no pas amb la de la tribu -si em permeteu que segueixi utilitzant aquestes categories-. En els darrers dies, davant de la repressió de l’Estat, aquest argument pren més força que mai.

A mode de conclusió, no sé quins seran els mites que forjarà la nostra generació, i tampoc sé de quina institucionalitat ens dotarem per a aprofundir en una nova convivència democràtica -de fet, a hores d’ara, no sabem ni quin serà el marc territorial d’aquesta nova institucionalitat!-, però penso que les experiències viscudes per la nostra generació tenen un potencial transformador innegable. Al cap i a la fi, als més joves sempre ens ha tocat -en contrast amb la massa sovint monòtona cosmovisió dels més grans- la tasca d’imaginar un món millor. I de començar a fer passes per a fer-lo possible. En això estem.

Font de la foto: Wikipedia (furilo)

Les sòlides maragallades

Les sòlides maragallades

Pasqual Maragall Badia Bellmunt Brugué Fuster NeloJaume Claret expressa en la presentació del llibre “Pasqual Maragall. Pensament i acció” (La Magrana) que “tothom té el seu propi Maragall i en preserva una imatge determinada lligada a un fet, una declaració o un moment“, i seguidament afegeix amb encert que “la memòria tendeix sovint a confondre els contorns fins a construir records nous, no sempre precisos quan no inexactes“. En el meu cas personal, la distància generacional amb el personatge imposa un record injustament recent de la seva presència pública, cada cop menys política i, per contra, més aviat enfocada a una activitat igualment avantguardista però d’una naturalesa totalment diferent. El paral·lelisme de la seva situació amb la del meu avi -ja traspassat-, i l’oportunitat de conèixer-lo i de tractar-lo alguna vegada en el meu racó natal de l’Empordà fan que el meu Maragall -en paraules de Claret-, sigui molt més tendre i humà que no pas polític o institucional, almenys pel que fa a la meva experiència directa.

Insistir en aquesta dimensió, però, seria injust i parcial com ho seria quedar-se solament amb els quinze dies dels Jocs Olímpics de 1992, o amb la batalla de l’Estatut, o amb el militant antifranquista vinculat al FOC. Totes aquestes són peces d’un mosaic molt complex i plural, que intenten recompondre amb encert i amb una clara vocació acadèmica Jaume Badia, Jaume Bellmunt, Quim Brugué, Joan Fuster-Sobrepere i Oriol Nel·lo en aquest interessantíssim llibre publicat per la Magrana i impulsat per la Fundació Catalunya Europa.

El passat és ara

Els dos elements més destacables de la naturalesa de l’acció i el pensament de Pasqual Maragall són, segurament, la seva solidesa i el seu caràcter anticipatori. La solidesa del personatge contrasta amb la caricaturització interessada de les seves maragallades, però la realitat és que ens trobem al davant d’una persona altament formada i tècnicament experta, concretament, en estudis urbans. Entomà l’alcaldia de Barcelona amb un lideratge polític que anà consolidant durant els primers anys de mandat però també amb una idea molt clara de com ha de funcionar una ciutat. De fet, l’any 1979 va haver d’escollir entre continuar amb la seva vocació acadèmica i intel·lectual -en aquell moment estava impartint un seminari sobre economia urbana a la universitat Johns Hopkins de Baltimore- o, per contra, tornar a Catalunya per endinsar-se en el món de la política activa, en el qual es mantingué en la primera línia durant una bona colla d’anys.

Maragall, però, no va ser un polític ordinari. Profundament heterodox en termes polítics, ideològics i relacionals, destacà -i ho podem dir ja amb una certa perspectiva- pel caràcter anticipatori de moltes de les seves reflexions i actuacions. Aquest fet naixia d’una intuïció envejable però també de la voluntat d’anar sempre més enllà, sempre una passa per davant de la resta. Això va ser motiu d’incomprensió o directament de rebuig per part d’alguns dels seus contemporanis, però també de seducció, d’il·lusió col·lectiva i d’esperança de canvi al voltant del lideratge d’aquest homenot. En tot cas, i així es manifesta al llarg del llibre, poc en Maragall era improvisat o desmanegat, sinó fruit d’una sedimentació política i intel·lectual que cristal·litzà en tot un corpus teòric i pràctic d’una coherència interna molt notable, malgrat el pas dels anys.

Algunes de les seves sortides més sonades -el famós 3%– s’han mostrat encertades temps després, i molts dels seus postulats, plenament vigents. Us recomano que llegiu l’obra que ens ocupa per repassar el que pensa Maragall sobre el fet urbà, els serveis públics, la relació entre les institucions i la ciutadania -abans que existís la nova política– o sobre un optimisme potser excessiu, i en tot cas, comprensible per l’època, en relació a la construcció europea i a l’albada d’un món format per societats obertes i plurals.

El futur és Maragall

Quin és el llegat que ens deixa Pasqual Maragall, i quins són alguns dels fils que podem estirar en termes d’acció política de progrés a la Catalunya i a l’Europa d’avui?

  1. Una agenda de devolution al món local. La ciutat no és només “el contenidor on la humanitat diposita els seus problemes“, sinó que “del govern de les ciutats neixen també les solucions, gràcies al seu coneixement del territori, a la seva proximitat als ciutadans […]“.
  2. L’escola i el barri com a elements cabdals per a la cohesió social, i prioritats polítiques primeres per a la reducció de les desigualtats i la consecució de més benestar i progrés.
  3. Una concepció republicana de la societat, concebuda com “una lluita constant contra les concentracions de poder econòmic i polític“, que s’allunya tant de la planificació estatocèntrica com de les lliures i desregulades disposicions del mercat.
  4. Una política democràtica que desbordi els estrets marges dels partits polítics per construir quelcom més obert, més plural, i que es reflexi també en una nova manera d’entendre la relació entre les institucions i la gent. Les persones no com a clients, o suplicants, sinó com a ciutadans. Una nova governança.
  5. Un nou lideratge empàtic i relacional que creu en les esperances col·lectives i en la força del conjunt més que no pas en els messianismes de cap tipus.
  6. Un equilibri virtuós entre el desenvolupament de les forces productives i la iniciativa privada amb un fort lideratge d’allò públic al servei de l’interès general, aliança necessària per a realitzar grans transformacions.
  7. Una nova manera d’entendre la identitat de forma inclusiva, complexa i que es pot il·lustrar amb la idea dels “cercles concèntrics” que no s’exclouen entre sí. La pàtria com a punt de partida i no d’arribada.
  8. Una catalanitat indiscutible alhora que irreductible a definicions nacionals de cap tipus, i en la qual la part conté el tot -o la teoria de l’Empordà-.
  9. Una vocació federal per a Espanya que es resumeix en la idea de “unió en llibertat“, però amb la intuïció agudíssima que sense aquesta segona no pot existir aquella primera.
  10. Una Europa que ha de ser el nou Estat, vertebrada per una xarxa de ciutats, i agrupades al seu torn per unes euroregions que transcendeixin els actuals Estats-nació.

Font de la foto: Fundació Catalunya Europa

De la Catalunya propositiva a la Catalunya constituent

De la Catalunya propositiva a la Catalunya constituent

Publicat inicialment al blog “A perfect day for banana fish

La política contemporània a Catalunya sempre ha estat estretament lligada a la reflexió sobre el país. Habitada per una majoria d’individus amb consciència nacional pròpia i compartida, i llançats a un Estat que sovint s’ha percebut com a quelcom aliè -i fins i tot un xic hostil-, al llarg de la història els catalanistes han produït diferents idees, diagnosis i solucions per a la qüestió nacional.

Pensar el territori -amb tota la seva dimensió humana- ha estat una constant que, tanmateix, no sempre ha generat consensos entre els que es consideren “catalanistes”. Les divisions en el sí d’aquests postulats, avui, no són casuals: no només hi ha discussions sobre el camí que ha d’emprendre Catalunya, sinó que existeixen diferents visions sobre què entenem per Catalunya mateixa. Permetin-me que m’entretingui en una breu digressió històrica:

Una nació, dos catalanismes

El naixement de la nació catalana al segle XIX -com totes les nacions- no s’entén sense el fracàs del projecte nacional espanyol que, a diferència del francès, no aconsegueix assimilar a unes identitats malnomenades “perifèriques” a la manera de ser de Castella. Les singularitats que restaven a casa nostra són reivindicades, primer, per motius culturals i lingüístics; i després, amb plena intencionalitat política.

La no consecució d’un Estat per a Catalunya en el moment en què es construeixen els Estats-nació, però, no impedeix que es desenvolupin les mateixes fractures al voltant d’aquest tema a l’estil d’altres països. Fruit de les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX, i a la conseqüent creació de les nacions i de la consciència nacional en els individus, es constitueixen dos grans corrents de pensament.

Pels que estaven al costat dels revolucionaris, la nació era una societat (Gessellschaft) construïda -per tant, no natural- per un pacte racional entre individus iguals i lliures que decidien viure en comú. La nació, doncs, és una qüestió de voluntat basada en la renovació continuada del consentiment individual, allò que Renan anomenava “plebiscit quotidià”. Pels contrarrevolucionaris, en canvi, la nació era una comunitat (Gemeinschaft) natural -per tant, no construïda- que enfonsava les seves arrels en la història -i en la providència divina- i que l’individualisme extrem i artificial dels liberals amenaçava en destruir.

A casa nostra, aquest debat es donà entre els que defensaven dirigir Espanya per modernitzar-la en un sentit liberal (com Almirall) i els que asseguraven que el “liberalisme és pecat” (Salvà i Salvany) o que “Catalunya serà cristiana o no serà” (Torras i Bages). Aquests darrers, però, no renunciaren tampoc a canviar Espanya. No per modernitzar-la, com teoritzava Almirall i el catalanisme progressista, sinó per “salvar-la” (en el sentit, si volen, més devot de la paraula). La idea de “canviar Espanya” perdurarà fins als nostres dies en ambdós catalanismes; uns catalanismes que amb el pas dels anys han acabat convergint en una visió més renaniana que essencialista de la nació, tot i que amb matisos.

Davant de l’acceptació (i interiorització) de la democràcia liberal per part de la pràctica totalitat del catalanisme polític, les principals diferències rauen avui entre els creuen que la nació és quelcom artificial, que només depèn de la lliure voluntat dels individus, i els que opinen que a la voluntat s’hi ha de sumar un conjunt de trets etnoculturals que defineixen la nació. Aquesta segona concepció, que és en la que en un llenguatge corrent titllaríem de “nacionalista”, sol complementar-se amb la idea de que tota comunitat etnocultural polititzada està determinada a organitzar-se, un dia o altre, en el marc d’un Estat nacional. La primera concepció, en canvi, defensaria que existeix el dret de constituir-se en un Estat en el cas de que els ciutadans de la nació així ho vulguin, però que tanmateix no existeixen determinismes de cap tipus.

La dèria de canviar Espanya

La teorització que precedeix aquest apartat -que espero no hagi avorrit al lector- ha de matisar-se a partir de la pròpia realitat empírica. Si bé podríem establir una diferència entre catalanisme progressista (de matriu liberal, voluntarista) i catalanisme conservador (de matriu contrarevolucionària, essencialista), és un fet que el primer ha proposat unes solucions de caire molt més radical -federals o secessionistes- que no pas el segon, que s’ha limitat històricament a practicar un regionalisme pactista poc amic de les transformacions profundes.

Reprenent el fil que hem deixat sense lligar, però, hem de reconèixer que ambdós corrents de pensament catalanista han advocat, tradicionalment, per canviar Espanya. I quan han tingut el poder, discontínuament (ara els uns, ara els altres), ho han intentat. Aquesta dèria s’ha verbalitzat de formes molt diferents: regenerar Espanya, redimir-la, arreglar-la, federalitzar-la, salvar-la, dirigir-la, modernitzar-la, catalanitzar-la. L’objectiu ha estat aconseguir un encaix satisfactori de Catalunya en l’Estat espanyol sota la idea catalana d’Espanya, prou compartida a casa nostra: la de la “nació de nacions” que ha de reconèixer-se com a tal i actuar en conseqüència.

Catalunya ho ha intentat moltes vegades: com a primera experiència, destaca l’intent fallit de Pi i Margall de construir una república federal espanyola moderna i avançada. Tot seguit, l’hegemonia dins del catalanisme polític caurà en mans dels conservadors de la Lliga, que aconsegueixen crear la primera institució d’autogovern des de 1714, la Mancomunitat de Catalunya. Les seves predicacions, però, tindran una incidència innòcua en la mentalitat centralista i jacobina predominant a Madrid; malgrat el ministeriejanisme de Cambó. Més tard, de nou hegemònic el catalanisme progressista, s’aconsegueix per primer cop un Estatut d’Autonomia en el marc de la segona república espanyola, arrabassat fatalment per la guerra i la dictadura franquista.

Lluny de renunciar a l’encaix, l’oposició catalanista al règim seguirà insistint en la mateixa idea. Recordem Espriu: “fes que siguin segurs els ponts de diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”. Catalunya havia de tornar a ser la punta de llança d’Espanya, i s’havien d’acompanyar mútuament cap a un irrenunciable objectiu democràtic compartit.

L’albada de la democràcia va ser il·lusionant, però el problema catalán (que segons Ortega y Gasset, “sólo se puede conllevar”) es resolgué malament. És en aquest període quan apareixen els darrers hereus de la tradició catalanista-encaixista: Jordi Pujol, fill-nét polític del catalanisme conservador; i Pasqual Maragall, del progressista. Pujol i Maragall seran els últims que intentaran canviar Espanya.

El primer segueix amb un regionalisme pactista (n’anomenaran l’estratègia del “peix al cove”) que no defuig de pactar amb l’espanyolisme conservador i amb l’establishment madrileny a canvi de diverses concessions polítiques. El segon, també fidel a la seva tradició ideològica, farà una darrera proposta federalitzant formulada en l’Estatut de 2006 que, com hem comprovat, fracassarà.

El procés català: o Espanya decideix canviar o Catalunya marxa

La Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, violant la decisió del poble de Catalunya en referèndum, és el punt de partida de la situació actual. Per primera vegada des de llavors, el centre del debat en el sí del catalanisme polític ha passat de pensar Espanya en un sentit federalitzant -o regionalista- a pensar Catalunya des d’una visió sobiranista o explícitament independentista.

L’afany de “dirigir” Espanya, de canviar-la, de catalanitzar-la, es converteix avui en una tasca feixuga i de desconfiança total en el resultat. Les raons per l’entesa, però, hi segueixen essent. El principal problema d’un hipotètic procés d’independència (més enllà de la política-ficció que suposa fer afirmacions entorn del sistema de pensions o de l’entrada a la UE) rau en la pluralitat interna que atresora Catalunya.

Aquesta és una riquesa enfront dels que volen empetitir el país, ja sia per “espanyolitzar-lo”, ja sia per “catalanitzar-lo”. La visió essencialista de la nació de la qual parlàvem abans abraça una bona part dels dos bàndols, que volen patrimonialitzar el país. Uns no volen fer la consulta perquè “Cataluña es España”, d’altres la volen fer com a mer instrument per arribar a la independència, perquè “Catalunya no és Espanya”. Ben pocs la volen celebrar per raons purament democràtiques, és a dir, en virtut del “plebiscit quotidià” al qual hem al·ludit diverses vegades.

Un segon problema, potser més subtil però relacionat amb això, és la convivència de dues nacions en un mateix territori, que s’exclouen entre sí. Els catalans que consideren l’espanyola com la seva nació, no creuen en l’existència de la catalana. Els catalans que consideren la catalana com la seva nació, no creuen en l’existència de l’espanyola (almenys, en territori català). Així doncs, les solucions assimilacionistes o secessionistes tenen el risc, primer, de caure en essencialismes perniciosos; i segon -superada aquesta primera debilitat-, malgrat que es presenti un procés sense identitarismes; existeix el risc d’excloure a aquells que no creuen en una o altra nació. En cas d’assimilació, els catalanistes es podrien veure exclosos del projecte espanyol. En cas de secessió, els espanyolistes es podrien veure exclosos del projecte català.

Una altra Espanya, doncs, que segueixi la filosofia “d’units en la diversitat” i que respecti el pluralisme intern seria la solució òptima per resoldre la situació actual i per encabir tot el país. Avui, la via que podríem anomenar “federal” passa per la necessària relació bilateral entre Catalunya i Espanya, que no parteix de la descentralització de l’Estat sinó del pacte i del mutu reconeixement entre dues nacions sobiranes. Cal, a més del reconeixement del caràcter nacional de Catalunya i dels seus trets culturals, un blindatge competencial que asseguri un ampli autogovern; un nou model de finançament solidari però just; la presència de Catalunya en les institucions europees i, en la mesura en què es pugui, internacionals; i la constitucionalització del dret a decidir fruit d’aquest lliure pacte de sobiranies -que es pot fer i també desfer si els ciutadans així ho decideixen-.

La pilota avui, però, està sobre teulada espanyola. Fallits tots els intents d’encaix endegats des d’aquí, Espanya ha de ser capaç de proposar un projecte atractiu i satisfactori per a Catalunya que inclogui les demandes abans exposades. Espanya ha de saber encabir la Catalunya-Estat que volem construir en un marc federal o confederal (el nom no fa la cosa). D’altra banda, els independentistes han d’aconseguir trenar, alhora, una alternativa que vagi més enllà de la política-espectacle i de la ideologia. Cal pensar en termes polítics reals sobre la viabilitat i el full de ruta cap a un Estat independent, que de ben segur no seria una solució apocalíptica; però tampoc paradisíaca com ens venen alguns.

Tant en un cas com en l’altre, triomfarà el projecte que millor sàpiga gestionar la diversitat interna del seu territori, per una raó molt senzilla: com més inclusiu, més gent s’hi pot sumar de forma potencial. Seria decepcionant, però, que el dia de la consulta haguéssim d’escollir entre independència o statu quo. Això voldria dir que no hem estat capaços de construir una tercera via integradora i dialogada. Tanmateix, si la proposta espanyola no arriba, només ens quedarà -com a segona opció òptima en l’escala d’alternatives- construir un projecte català que aconsegueixi ésser inclusiu, real, propi i europeu. Dit en altres paraules, l’statu quo és la darrera opció. El Pla B del federalisme, o és la independència o no és federalisme.