Els mites de la nostra generació

Els mites de la nostra generació

Fa pocs dies celebràvem un acte a Girona en relació al procés català, un dels molts que s’estan realitzant al llarg del territori. En aquestes trobades, el que expliquem els ponents i el que pregunta el públic sol pivotar sempre al voltant de les mateixes qüestions: drets i llibertats, dubtes i determinacions, pors i compromisos.

Aquesta vegada, però, un company del públic em va dirigir una pregunta que, per la seva singularitat, em va sorprendre i la vaig trobar força suggerent: quins són els mites de la nostra generació? El fet és que en la meva primera intervenció em vaig centrar a explicar el col·lapse de les institucions del ’78 i la resposta repressiva de l’Estat en el context de la impugnació d’un dels sagrats consensos de la transició: la unitat d’Espanya. Davant del desgel dels mites de la transició, doncs, quins construirem nosaltres? Quins ídols encimarem quan caiguin, definitivament, els del ’78?

Les experiències d’una generació

Abans de respondre a la pregunta, són necessàries dues consideracions prèvies. La primera i més important és que elevar quelcom a la categoria de mite requereix un cert temps històric de sedimentació i de maduració, de construcció de relats que il·luminin uns segments de la realitat i en deixin a l’ombra uns altres. La meva generació, doncs, no ha tingut temps de construir mites, però sí de viure experiències. Per això m’agradaria parlar pròpiament de les experiències de la meva generació i no dels seus mites, que encara no hem pogut forjar.

I la segona consideració és que les generacions -com qualsevol altra categorització abstracta d’un grup humà- no són monolítiques. No totes les persones que formen part de la mateixa generació tenen una consciència igual de les experiències viscudes. En la tria que faré a continuació, doncs, potser no tothom s’hi sentirà còmode.

L’experiència de la crisi

Permeteu-me començar per la més crua. El primer que vull destacar és l’experiència de la crisi. Les persones de la meva generació hem viscut -de forma socialment conscient- més temps en període de crisi que de no-crisi. El consens socialdemòcrata -plena ocupació i drets amplis- és per nosaltres un dels mites de les generacions precedents. Aquesta és una de les explicacions per les quals ens sentim més interpel·lats pels discursos de les noves esquerres que pels de les clàssiques. I això també serveix per a l’altra vorera ideològica: funcionen molt millor els discursos individualistes liberals d’estètica moderneta que no els conservadors clanxinats i moralistes.

No estem parlant només, però, de discursos, sinó també de la pròpia realitat material: especialment per les classes populars i mitjanes, l’experiència de la crisi és també l’experiència de la precarietat. El precariat, la nova classe social sorgida d’entre els perdedors de la globalització, és aquella que salta de feina en feina temporal i mal remunerada, sense expectatives de millora ni ancoratge econòmic de cap tipus. Un país amb més del 50% dels joves en situació d’atur i amb xifres massives d’emigració forçada és un paisatge devastador que ajuda a entendre què significa, per la nostra generació, l’experiència de la crisi.

L’experiència del 15M

La segona és l’experiència del 15M, que és el punt de ruptura simbòlic per a explicar una fractura generacional molt rellevant en la cultura política dels espanyols i dels catalans. Si l’anomenada cultura de la transició (CT) estava marcada per una escassa exigència democràtica -que deriva alhora del “no se meta usted en política” del període franquista-, el 15M és l’experiència de la repolitització de la societat espanyola i especialment de les seves generacions més joves. Això ha provocat un profund qüestionament de les estructures clàssiques de la democràcia representativa i, més concretament, una crítica a delegar en els “experts” -polítics i tècnics- la gestió del bé comú. La PAH, les diverses marees o el sorgiment de forces polítiques alternatives són la conseqüència pràctica de la irrupció d’aquesta nova manera d’entendre la cosa pública.

Aquest fenomen -com el de la crisi- no és tampoc, però, local. La nostra generació ha protagonitzat moviments similars al 15M en altres llocs del planeta com ara la primavera àrab o l’occupy Wall Street. Com deia Joseph Roth, “cap pàtria dóna als seus fills tantes característiques comunes com una època”. Segurament tinc més a veure amb un alemany, un egipci o un japonès de 26 anys que viu en ple 2017 que no pas amb un català del 1714. Els estralls de la crisi, els efectes de la globalització o els canvis tecnològics i comunicatius són alguns dels elements que han facilitat la producció i reproducció d’aquesta experiència democratitzadora global, comuna en la nostra generació.

L’experiència de la tribu

I la tercera i última la vull anomenar provocativament l’experiència de la tribu, que a simple vista podria semblar contradictòria amb l’anterior però que en realitat, al meu parer, és complementària. La meva generació ha assistit a un fracàs de les institucions internacionals i europees en l’establiment d’una democràcia global, la reducció de les desigualtats o el control del capitalisme salvatge. De la mateixa manera que, com hem dit al principi, el consens socialdemòcrata és per nosaltres un mite de les generacions precedents, també ho és Europa com a espai de llibertat, seguretat i justícia. El replegament de moltes societats a l’Estat nació i a les seves essències és una reacció evident a aquests fracassos, davant dels quals la meva generació també ha pres actituds diferents: identitarisme uns i nou cosmopolitisme altres.

Aquesta reflexió, però, es mereix un apunt obligatori relacionat amb l’actualitat política, que és el cas català. Sens dubte que una part de l’independentisme té força a veure amb l’experiència de la tribu, però a diferència de Trump o Le Pen, aquest projecte és profundament cívic, pluralista i -malgrat semblar contradictori- de vocació europea i global. I també penso que una altra part de l’independentisme té molt més a veure amb l’experiència del 15M que no pas amb la de la tribu -si em permeteu que segueixi utilitzant aquestes categories-. En els darrers dies, davant de la repressió de l’Estat, aquest argument pren més força que mai.

A mode de conclusió, no sé quins seran els mites que forjarà la nostra generació, i tampoc sé de quina institucionalitat ens dotarem per a aprofundir en una nova convivència democràtica -de fet, a hores d’ara, no sabem ni quin serà el marc territorial d’aquesta nova institucionalitat!-, però penso que les experiències viscudes per la nostra generació tenen un potencial transformador innegable. Al cap i a la fi, als més joves sempre ens ha tocat -en contrast amb la massa sovint monòtona cosmovisió dels més grans- la tasca d’imaginar un món millor. I de començar a fer passes per a fer-lo possible. En això estem.

Font de la foto: Wikipedia (furilo)

Anuncis

De la Catalunya propositiva a la Catalunya constituent

De la Catalunya propositiva a la Catalunya constituent

Publicat inicialment al blog “A perfect day for banana fish

La política contemporània a Catalunya sempre ha estat estretament lligada a la reflexió sobre el país. Habitada per una majoria d’individus amb consciència nacional pròpia i compartida, i llançats a un Estat que sovint s’ha percebut com a quelcom aliè -i fins i tot un xic hostil-, al llarg de la història els catalanistes han produït diferents idees, diagnosis i solucions per a la qüestió nacional.

Pensar el territori -amb tota la seva dimensió humana- ha estat una constant que, tanmateix, no sempre ha generat consensos entre els que es consideren “catalanistes”. Les divisions en el sí d’aquests postulats, avui, no són casuals: no només hi ha discussions sobre el camí que ha d’emprendre Catalunya, sinó que existeixen diferents visions sobre què entenem per Catalunya mateixa. Permetin-me que m’entretingui en una breu digressió històrica:

Una nació, dos catalanismes

El naixement de la nació catalana al segle XIX -com totes les nacions- no s’entén sense el fracàs del projecte nacional espanyol que, a diferència del francès, no aconsegueix assimilar a unes identitats malnomenades “perifèriques” a la manera de ser de Castella. Les singularitats que restaven a casa nostra són reivindicades, primer, per motius culturals i lingüístics; i després, amb plena intencionalitat política.

La no consecució d’un Estat per a Catalunya en el moment en què es construeixen els Estats-nació, però, no impedeix que es desenvolupin les mateixes fractures al voltant d’aquest tema a l’estil d’altres països. Fruit de les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX, i a la conseqüent creació de les nacions i de la consciència nacional en els individus, es constitueixen dos grans corrents de pensament.

Pels que estaven al costat dels revolucionaris, la nació era una societat (Gessellschaft) construïda -per tant, no natural- per un pacte racional entre individus iguals i lliures que decidien viure en comú. La nació, doncs, és una qüestió de voluntat basada en la renovació continuada del consentiment individual, allò que Renan anomenava “plebiscit quotidià”. Pels contrarrevolucionaris, en canvi, la nació era una comunitat (Gemeinschaft) natural -per tant, no construïda- que enfonsava les seves arrels en la història -i en la providència divina- i que l’individualisme extrem i artificial dels liberals amenaçava en destruir.

A casa nostra, aquest debat es donà entre els que defensaven dirigir Espanya per modernitzar-la en un sentit liberal (com Almirall) i els que asseguraven que el “liberalisme és pecat” (Salvà i Salvany) o que “Catalunya serà cristiana o no serà” (Torras i Bages). Aquests darrers, però, no renunciaren tampoc a canviar Espanya. No per modernitzar-la, com teoritzava Almirall i el catalanisme progressista, sinó per “salvar-la” (en el sentit, si volen, més devot de la paraula). La idea de “canviar Espanya” perdurarà fins als nostres dies en ambdós catalanismes; uns catalanismes que amb el pas dels anys han acabat convergint en una visió més renaniana que essencialista de la nació, tot i que amb matisos.

Davant de l’acceptació (i interiorització) de la democràcia liberal per part de la pràctica totalitat del catalanisme polític, les principals diferències rauen avui entre els creuen que la nació és quelcom artificial, que només depèn de la lliure voluntat dels individus, i els que opinen que a la voluntat s’hi ha de sumar un conjunt de trets etnoculturals que defineixen la nació. Aquesta segona concepció, que és en la que en un llenguatge corrent titllaríem de “nacionalista”, sol complementar-se amb la idea de que tota comunitat etnocultural polititzada està determinada a organitzar-se, un dia o altre, en el marc d’un Estat nacional. La primera concepció, en canvi, defensaria que existeix el dret de constituir-se en un Estat en el cas de que els ciutadans de la nació així ho vulguin, però que tanmateix no existeixen determinismes de cap tipus.

La dèria de canviar Espanya

La teorització que precedeix aquest apartat -que espero no hagi avorrit al lector- ha de matisar-se a partir de la pròpia realitat empírica. Si bé podríem establir una diferència entre catalanisme progressista (de matriu liberal, voluntarista) i catalanisme conservador (de matriu contrarevolucionària, essencialista), és un fet que el primer ha proposat unes solucions de caire molt més radical -federals o secessionistes- que no pas el segon, que s’ha limitat històricament a practicar un regionalisme pactista poc amic de les transformacions profundes.

Reprenent el fil que hem deixat sense lligar, però, hem de reconèixer que ambdós corrents de pensament catalanista han advocat, tradicionalment, per canviar Espanya. I quan han tingut el poder, discontínuament (ara els uns, ara els altres), ho han intentat. Aquesta dèria s’ha verbalitzat de formes molt diferents: regenerar Espanya, redimir-la, arreglar-la, federalitzar-la, salvar-la, dirigir-la, modernitzar-la, catalanitzar-la. L’objectiu ha estat aconseguir un encaix satisfactori de Catalunya en l’Estat espanyol sota la idea catalana d’Espanya, prou compartida a casa nostra: la de la “nació de nacions” que ha de reconèixer-se com a tal i actuar en conseqüència.

Catalunya ho ha intentat moltes vegades: com a primera experiència, destaca l’intent fallit de Pi i Margall de construir una república federal espanyola moderna i avançada. Tot seguit, l’hegemonia dins del catalanisme polític caurà en mans dels conservadors de la Lliga, que aconsegueixen crear la primera institució d’autogovern des de 1714, la Mancomunitat de Catalunya. Les seves predicacions, però, tindran una incidència innòcua en la mentalitat centralista i jacobina predominant a Madrid; malgrat el ministeriejanisme de Cambó. Més tard, de nou hegemònic el catalanisme progressista, s’aconsegueix per primer cop un Estatut d’Autonomia en el marc de la segona república espanyola, arrabassat fatalment per la guerra i la dictadura franquista.

Lluny de renunciar a l’encaix, l’oposició catalanista al règim seguirà insistint en la mateixa idea. Recordem Espriu: “fes que siguin segurs els ponts de diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”. Catalunya havia de tornar a ser la punta de llança d’Espanya, i s’havien d’acompanyar mútuament cap a un irrenunciable objectiu democràtic compartit.

L’albada de la democràcia va ser il·lusionant, però el problema catalán (que segons Ortega y Gasset, “sólo se puede conllevar”) es resolgué malament. És en aquest període quan apareixen els darrers hereus de la tradició catalanista-encaixista: Jordi Pujol, fill-nét polític del catalanisme conservador; i Pasqual Maragall, del progressista. Pujol i Maragall seran els últims que intentaran canviar Espanya.

El primer segueix amb un regionalisme pactista (n’anomenaran l’estratègia del “peix al cove”) que no defuig de pactar amb l’espanyolisme conservador i amb l’establishment madrileny a canvi de diverses concessions polítiques. El segon, també fidel a la seva tradició ideològica, farà una darrera proposta federalitzant formulada en l’Estatut de 2006 que, com hem comprovat, fracassarà.

El procés català: o Espanya decideix canviar o Catalunya marxa

La Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, violant la decisió del poble de Catalunya en referèndum, és el punt de partida de la situació actual. Per primera vegada des de llavors, el centre del debat en el sí del catalanisme polític ha passat de pensar Espanya en un sentit federalitzant -o regionalista- a pensar Catalunya des d’una visió sobiranista o explícitament independentista.

L’afany de “dirigir” Espanya, de canviar-la, de catalanitzar-la, es converteix avui en una tasca feixuga i de desconfiança total en el resultat. Les raons per l’entesa, però, hi segueixen essent. El principal problema d’un hipotètic procés d’independència (més enllà de la política-ficció que suposa fer afirmacions entorn del sistema de pensions o de l’entrada a la UE) rau en la pluralitat interna que atresora Catalunya.

Aquesta és una riquesa enfront dels que volen empetitir el país, ja sia per “espanyolitzar-lo”, ja sia per “catalanitzar-lo”. La visió essencialista de la nació de la qual parlàvem abans abraça una bona part dels dos bàndols, que volen patrimonialitzar el país. Uns no volen fer la consulta perquè “Cataluña es España”, d’altres la volen fer com a mer instrument per arribar a la independència, perquè “Catalunya no és Espanya”. Ben pocs la volen celebrar per raons purament democràtiques, és a dir, en virtut del “plebiscit quotidià” al qual hem al·ludit diverses vegades.

Un segon problema, potser més subtil però relacionat amb això, és la convivència de dues nacions en un mateix territori, que s’exclouen entre sí. Els catalans que consideren l’espanyola com la seva nació, no creuen en l’existència de la catalana. Els catalans que consideren la catalana com la seva nació, no creuen en l’existència de l’espanyola (almenys, en territori català). Així doncs, les solucions assimilacionistes o secessionistes tenen el risc, primer, de caure en essencialismes perniciosos; i segon -superada aquesta primera debilitat-, malgrat que es presenti un procés sense identitarismes; existeix el risc d’excloure a aquells que no creuen en una o altra nació. En cas d’assimilació, els catalanistes es podrien veure exclosos del projecte espanyol. En cas de secessió, els espanyolistes es podrien veure exclosos del projecte català.

Una altra Espanya, doncs, que segueixi la filosofia “d’units en la diversitat” i que respecti el pluralisme intern seria la solució òptima per resoldre la situació actual i per encabir tot el país. Avui, la via que podríem anomenar “federal” passa per la necessària relació bilateral entre Catalunya i Espanya, que no parteix de la descentralització de l’Estat sinó del pacte i del mutu reconeixement entre dues nacions sobiranes. Cal, a més del reconeixement del caràcter nacional de Catalunya i dels seus trets culturals, un blindatge competencial que asseguri un ampli autogovern; un nou model de finançament solidari però just; la presència de Catalunya en les institucions europees i, en la mesura en què es pugui, internacionals; i la constitucionalització del dret a decidir fruit d’aquest lliure pacte de sobiranies -que es pot fer i també desfer si els ciutadans així ho decideixen-.

La pilota avui, però, està sobre teulada espanyola. Fallits tots els intents d’encaix endegats des d’aquí, Espanya ha de ser capaç de proposar un projecte atractiu i satisfactori per a Catalunya que inclogui les demandes abans exposades. Espanya ha de saber encabir la Catalunya-Estat que volem construir en un marc federal o confederal (el nom no fa la cosa). D’altra banda, els independentistes han d’aconseguir trenar, alhora, una alternativa que vagi més enllà de la política-espectacle i de la ideologia. Cal pensar en termes polítics reals sobre la viabilitat i el full de ruta cap a un Estat independent, que de ben segur no seria una solució apocalíptica; però tampoc paradisíaca com ens venen alguns.

Tant en un cas com en l’altre, triomfarà el projecte que millor sàpiga gestionar la diversitat interna del seu territori, per una raó molt senzilla: com més inclusiu, més gent s’hi pot sumar de forma potencial. Seria decepcionant, però, que el dia de la consulta haguéssim d’escollir entre independència o statu quo. Això voldria dir que no hem estat capaços de construir una tercera via integradora i dialogada. Tanmateix, si la proposta espanyola no arriba, només ens quedarà -com a segona opció òptima en l’escala d’alternatives- construir un projecte català que aconsegueixi ésser inclusiu, real, propi i europeu. Dit en altres paraules, l’statu quo és la darrera opció. El Pla B del federalisme, o és la independència o no és federalisme.